Publicitat
Oci i cultura

Entre bastidors de la sastreria de l’òpera

Muñoz amb els vestits de ‘Tosca’ / VICTÒRIA ROVIRA

Diuen que l’òpera és una de les disciplines artístiques que abraça més àmbits: música, teatre... i moda! 

De fet, el vestuari, tant com els mateixos decorats, és un aspecte fonamental en les posades en escena. I l’Associació d’Amics de l’Òpera de Sabadell (AAOS) no n’és una excepció. De fet, compten amb una sastreria pròpia, on dues modistes confeccionen els vestits que lluirà l’elenc a cada obra. 

Aquests dies s’afanyen a acabar els vestits de Tosca, que s’estrena dimecres vinent al Teatre La Faràndula. El taller, però, es troba a la seu compartida d’AAOS amb l’Orquestra Simfònica del Vallès, ubicada al palauet de l’antic Círcol Republicà Federal. 

El taller de sastreria treu fum aquests dies de vigília. Tallar, emprovar, cosir, rentar... “Sobretot, estem aprofitant vestits d’òperes anteriors, que hem d’adaptar per a l’ocasió”, explica Mari Carmen Muñoz. 

A sota, Selma tragina teles / V. ROVIRA

D’una banda, cal fer petits arranjaments per tal que encaixi a mida de la solista que el lluirà en aquesta funció. “Per això, cosir teatre és diferent de la resta, perquè sempre cal deixar més marge de tela per tal que en el futur puguis jugar a engrandir o empetitir la peça”, explica la modista. A més, “cada cantant és un món diferent”, matisa. 

Enagües i cancan

Però no només cal adaptar a la mida del cos, sinó també l’època estètica en què s’emmarca. Tosca, per exemple, és d’estil imperial, napoleònic. I el tall del vestit se situa just sota els pits, per això no necessita enagües. 

En canvi, “La flauta màgica (representada la tardor del 2020) era una fantasia de la dissenyadora, que no pertanyia a cap estil directament”, explica Mirna Lacambra, alma mater de l’entitat. A l’òpera Aida, en canvi, el vestuari estava ambientat en l’Egipte faraònic. 

A la màquina de cosir / V. ROVIRA

I per a La Traviatta es feien servir recursos com el cancan, que es tracta d’una aposta que dona volum al vestit. També existeix el meriñaque i la mitja lluna, que són peces complementàries –amagades sota el vestit– que donen forma de vol al vestit. Es tracta de peces que s’utilitzen per a vestits d’època, més aviat rococó. I quan el vestit s’emmarca en el Renaixement, s’utilitza cotilla.

Però la Tosca de la setmana vinent no té ni cancan ni enagües. “Representa un moment històric en què ja s’havia abolit tot això. I és que cada època té el seu esquelet”, explica Eva Selma. També tenen panxes postisses, que a Tosca emprarà un dels solistes sota l’elegant armilla. Existeixen tant en forma de coixí (per a la panxa) com en forma de cos (que fa engrossir la corpulència de tot el tronc).

I ara, de gira

Fa tres anys es va jubilar la Manolita, la modista històrica dels Amics de l’Òpera. És llavors quan s’incorpora

Mari Carmen Muñoz, qui venia –entre d’altres– de cosir alta costura des de casa. Més tard s’incorpora Eva Selma. Ara viuen dies bojos, ja que a banda de confeccionar els vestits, marxaran de gira amb la companyia per les altres 9 ciutats catalanes del circuit operístic.

Cosint / V. ROVIRA

Publicitat

Subscriu-te gratuïtament al butlletí ‘Bon dia, Sabadell’

Comentaris
To Top