[Per Josep Mercadé, periodista]
Està vist i comprovat que el número 40 està molt lligat als canvis significatius a les nostres vides. Igualment, a la nostra història recent, aquesta xifra marca aniversaris de fets que han deixat empremta i que conviden a la reflexió. Aquests dimarts es compleixen 40 anys de l’intent de cop d’estat del 23-F i els que ho vam viure segur que recordem perfectament què fèiem aquell dia.
La tarda del 23 de febrer jo era a l’Ajuntament de Sabadell cobrint per al diari una sessió de l’antiga Comissió Municipal Permanent que l’alcalde Antoni Farrés obria a tota la ciutadania. A les cares d’aquells regidors i regidores de la Transició es dibuixava preocupació i una certa por. Els dels partits d’esquerres, en acabar la sessió, i quan, amorrats a la ràdio, anaven sabent més coses, es van dedicar a amagar tot allò que podia ser compromès si el cop fructificava. Quatre dècades després, en plena pandèmia, l’assalt al Congrés de Diputats pot semblar una cosa més aviat anecdòtica després del que hem viscut els anys posteriors.
Però aquell 23-F del 1981 va representar una amenaça real del feixisme cap a aquella jove democràcia del 1978 que havia optat pel pacte en lloc de la ruptura amb el règim anterior. El 2018 es van commemorar els 40 anys de la Constitució, just en ple debat provocat pel procés independentista de Catalunya, que ha acabat portant a la presó i a l’exili dirigents polítics que van promoure el referèndum de l’1 d’octubre del 2017.
L’intent de cop d’estat es va produir al cap de poc d’haver tancat (o mal tancat, segons la visió que es tingui) els 40 anys de dictadura franquista. Al cap d’aquests anys encara ens queda la incertesa i els dubtes sobre el que va passar. Un silenci massa llarg que ens omple de sospites quan comprovem que en determinades instàncies de l’Estat (l’aparell judicial, per exemple) mostra uns tics que recorden massa sovint coses que creiem superades.
L’esclat de protestes al carrer d’aquests dies, acompanyades d’actes de violència, fan perdre força als 40 anys passats des de l’intent de cop d’estat del 23-F. Sobretot perquè no va reeixir, és clar. Però la confrontació amb el poder vigent, aparentment per la llibertat d’expressió, va molt més enllà. És un clam d’una generació de joves que veuen les seves esperances truncades, no només pels efectes de la pandèmia, sinó per una conjuntura que ha posat al límit una població que perd la por quan ja ha perdut massa coses.
