Només es parla d’una cosa, a Sabadell, aquell dia de febrer: l’atracament a la cèntrica joieria Fayos d’uns dies abans. Tres atracadors s’havien endut 30 milions de les antigues pessetes.
És dilluns, concretament un 23 de febrer, i Espanya està a punt de viure un intent de cop d’estat. A les 18.22 h, el coronel Antonio Tejero accedeix a l’interior del Congrés dels Diputats, a Madrid. Interromp la sessió que investirà Calvo-Sotelo com a president de govern. “Que no se mueva nadie, todos al suelo!”.
El passeig de la Plaça Major, durant la manifestació de l’Onze de Setembre del 1978. En una
balconada es pot distingir la seu del PSUC / ANDREU SEGURA – ARXIU HISTÒRIC DE SABADELL
Les ràdios estan retransmetent la sessió en directe. En un 1981 sense internet i una única televisió (TVE), milers de persones escolten l’assonada en directe. Entre ells, una treballadora que està netejant el replà del despatx de l’alcalde Antoni Farrés. En sentir les primeres ràfegues de tir, truca i entra al despatx: “Me parece que en Madrid está pasando algo”.
Farrés sent la segona ràfega de tirs amb el transistor de ràdio d’aquella treballadora, tal com es recull al llibre Antoni Farrés. Quan els obrers van assaltar els ajuntaments (Angle Editorial), escrit a quatre mans pels historiadors sabadellencs Jordi Serrano i Xavier Domènech.
Les 18.22 h
A la mateixa hora, les 18.22 h, Francesc Ventura treballa al taller de confecció de cortines i tapissos, al soterrani de la botiga Can Ventura. Escolta Radio Nacional, com fa cada dia mentre treballa juntament amb dues cosidores. La seva dona, Paquita Company, està a casa amb alguns actors. I és que tots ells tenen assaig de l’Aula de Teatre de l’Acadèmia Belles Arts, aquella mateixa nit. Però l’angoixa es desferma entre tots. No és moment d’experiments i decideixen suspendre la trobada. Però com que no tothom coneix la notícia del cop d’estat, el mateix Ventura es desplaça a Belles Arts, al passeig de Manresa. “Hi van aparèixer alguns despistats, que encara no sabien el que havia passat”, recorda. Tanquen la barraca.
Els carrers estan deserts. L’excepció és a tocar, a la plaça de Sant Roc, on molts ciutadans –instintivament– es comencen a concentrar. Un jove de 23 anys ha abandonat el magatzem on treballa com a mosso i és una de les prop de 200 persones que esperen consignes per actuar. Aquell jove és Jordi Serrano, el mateix historiador que anys més tard entrevistaria l’alcalde per escriure Antoni Farrés, Quan els obrers van assaltar els ajuntaments.
Les 20 h
Sabadell és un feu roig, on el PSUC ha guanyat les eleccions municipals del 1979 i estrena la primera alcaldia democràtica des de la II República. Un alcalde comunista davant un cop d’estat feixista. Els nervis, a flor de pell. Els dilluns hi ha convocada Comissió Permanent Municipal a les 20h, de manera que molts regidors s’hi presenten ja assabentats de la darrera hora. Hi ha molts nervis i Farrés diu: “Penso que ens hem de quedar aquí a l’Ajuntament, nosaltres som el govern legalment constituït. Aquí no entra ningú que no sigui dels nostres i en tot cas si ens han de desallotjar, que ens desallotgin però amb els peus pel davant”.
El fotògraf sabadellenc Andreu Segura, militant del PSUC, pren imatges del televisor de casa seva / ARXIU HISTÒRIC DE SABADELL
Tal com expliquen les cròniques de l’època del Diari de Sabadell, la Comissió Permanent només dura 15 minuts. Immediatament fan portar un televisor. El llavors regidor d’Urbanisme, Manel Larrosa, no desenganxa l’oïda de la ràdio ni tan sols per veure la tele. També hi és Paco Morales, llavors tinent d’alcalde i líder veïnal de Ca n’Oriac. Morales nota la responsabilitat de mantenir l’ordre en una ciutat gran com Sabadell, que en aquell moment ja té 185.000 habitants i compta amb el hàndicap de ser una ciutat de vot comunista. Hi pot haver enfrontaments al carrer. Morales, recorda, pren l’acord de “mantenir-se fidel” al vot del poble juntament amb altres regidors.
Un altre regidor, Josep Moix, es farà cèlebre per la seva frase: “Ens han agafat amb els pixats al ventre”. De fet, un joveníssim Víctor Colomer, llavors estudiant de Periodisme i futur redactor del D.S., s’acosta a la plaça amb uns amics i aconsegueix entrar a l’Ajuntament. Colomer veurà el regidor a Moix pràcticament fent les maletes. Té un bon motiu per témer el cop: és nebot de qui fou alcalde republicà de Sabadell entre 1936 i 1938. I, per tant, coneix de prop què és haver d’anar a l’exili.
Mentrestant, els militants d’esquerres concentrats a la plaça de Sant Roc esperen consignes. Allà es troba Sebastià Ribes, implicat en col·lectius veïnals i militant de Nacionalistes d’Esquerra. Truca a la seu del partit a Barcelona i li confirmen que estan cremant tot tipus de documents. Són hores crítiques i cal esborrar pistes, en cas que el cop triomfi.
Igualment, els veïns de Ribes coneixen el perfil d’esquerres. I li ofereixen guardar a casa seva els possibles documents de l’organització. També li proposen quedar-se aquella nit amb les dues filles de Ribes, per por que el vinguin a buscar. Però Ribes no té a càrrec documents comprometedors i rebutja amablement la proposta. Dos anys més tard, el 1983, entrarà com a regidor a l’Ajuntament a la llista del PSUC.
Aquest és el gran partit de l’antifranquisme. A Sabadell, té la seu al passeig de la Plaça Major. Immediatament a conèixer-se el cop d’estat, s’hi troben Rosa Bernaus i Josep López, Pepito –qui també era regidor–. Al passeig de Manresa, en canvi, es troba la seu de Moviment Comunista (MC), una organització molt crítica amb la Transició i favorable a la “ruptura democràtica”.
Isidre Soler és un dels militants de l’organització maoista a la ciutat, qui davant de l’elevat risc de ser detingut, marxa immediatament fora de Sabadell. Abans, companys de MC han anat a la seu (situada en un pis) per buidar-la de documents sensibles: actes de reunions, censos, fulls volants…
Soler s’amagarà a una casa no fitxada d’un poble del Vallès durant dues nits, a l’espera de veure si el cop d’estat triomfa. “Dormir fora de casa teva era una mesura de seguretat molt estesa”, explica Soler. Després de la fase inicial de l’ensurt (“hòstia, que tornen!”), arriba la de la prevenció. I uns dies després –recorda– la fase de fer campanya per depurar la tecnoestructura (judicatura, policia) d’elements falangistes.
Altres militants no s’abalancen a destruir documents, com apunta Morales: “Érem gent significada, així que si hagués triomfat el cop, ens haurien vingut a buscar igualment”. Mentrestant, a Madrid, el sabadellenc Josep Maria Riera, diputat pel PSUC, es troba segregat pels guàrdies civils.
Les 21.05 h
A les 21.05 h, se li comunica a l’alcalde la intenció de CCOO i UGT de convocar una vaga general de 48 hores per aturar el cop. Farrés no sembla entusiasmat amb la proposta, tot i que la comenta amb la resta de regidors. Pocs minuts més tard arriben cotxes amb megàfons al voltant de la plaça de Sant Roc convocant una assemblea d’urgència a la seu de CCOO. Juan Guil és un dels dirigents més coneguts en aquell moment, qui recorda que 4.000 treballadors secundarien l’endemà la vaga a les fàbriques locals.
Portada del DS de l’endemà, 24 de febrer / ARXIU DS
A la plaça també espera Jordi Serrano. Tanmateix, Farrés llança un discurs demanant calma a la població. “D’alguna manera, venen a dir que ens n’anem a casa”, explica Serrano. A les 21.20 h, Farrés fa una declaració a la ciutadania mitjançant Ràdio Sabadell. És el clímax dels nervis.
A València surten els tancs. A Sabadell no es veu moviment, més aviat carrers deserts. L’equip de govern comença a fer gestions per saber si entre els cossos policials hi haurà suport al cop d’estat, com ara a la caserna de la Guàrdia Civil de la Gran Via. L’Ajuntament té dos cotxes amb agents municipals de confiança, vestits de paisà, vigilant les entrades i sortides del quarter. Hi arriben membres del sometent, però la Guàrdia Civil no els deixa entrar.
Les 03.30 h
En canvi, sí que es reuneixen a la comissaria de la Policia Nacional. Són els mateixos que, fins fa poc abans, han realitzat tasques policials al règim franquista. Així que ni Farrés sap ben bé com actuarà la municipal. L’alcalde fa cridar al comissari, però no arriba fins a les 3 h de la matinada. Porta l’escut de la Legión a la solapa. “Què hòsties passa? Què fa tota aquella gent allà dintre?”, li demana. Farrés renya el comissari. “Tots els que no són membres de la policia han de sortir de la comissaria. I segons com acabi aquesta història, informaré de tot el que passi”, li etziba. Alguns marxaran, no tots.
Però el rei Joan Carles I ja ha llançat el seu missatge per televisió. Des d’aquell moment, sembla que el cop queda aturat. Els regidors han sopat un frànkfurt de Viena i una cervesa.
A les 01.45 h es tanca la primera edició del Diari de Sabadell. Alguns regidors se’n tornen a dormir a casa seva. A les 3.30 h ja circulen exemplars del D.S. per l’Ajuntament. Una desena de regidors s’hi quedarà tota la nit en vetlla. La ciutat on es votava comunista havia aguantat el cop.
Portada del DS del 25 de febrer / ARXIU DS
