[Per Josep Mercadé, periodista]
Fer un article al voltant del Dia Internacional de les Dones planteja el dilema de la perspectiva de gènere. Si l’escriu un home, com és el cas, hi ha el perill d’oferir una visió massa masculina sobre una matèria en la qual cal compaginar la dels dos gèneres en termes d’igualtat. Per tant, proposo deixar de banda els condicionants que massa vegades falsegen la realitat tot volent ser políticament correcte.
En tots els àmbits de les nostres vides el masclisme es manifesta obertament o de forma més sinuosa depenent de cada circumstància. Si ens fixem en la publicitat de no fa pas tants anys, ens escandalitzem del masclisme ferotge que desprenia. Però és que actualment tampoc ha canviat tant. En tot cas, utilitza fórmules més subtils que posen de manifest un seguit d’estereotips que situen la dona en plena submissió de l’home.
Fa temps que s’ha desenvolupat el concepte de micromasclisme per definir un sexisme benevolent i violència de baixa intensitat que permet als homes fer allò que volen i impedeix que les dones puguin fer el mateix. Serien aquests comportaments subtils que molt sovint són legitimats per la societat. Massa vegades passen inadvertits, ja que es fan de manera quotidiana. Aleshores, quan són denunciats, es consideren exagerats.
Mireu, us poso un exemple ben recent. Aquest diumenge, a les eleccions del Barça, va circular un vídeo que s’ha fet viral en què precisament el candidat que ha resultat ser el guanyador es fa una foto amb una noia. Joan Laporta no dubte a agafar la cintura de la noia com si fos el volant d’un cotxe i se l’acosta amb força cap a ell. L’escena s’acaba tot dient-li: “Gràcies, nena, quan facis 18 anys truca’m”.
El vídeo ha anat a parar a molts telèfons d’homes, en què gran part dels comentaris no consideren que el nou president és un masclista sinó que s’ha comportat com un mascle. Com a mal menor li atribuirien una pràctica que es podria qualificar de micromasclisme. Per mi defineix molt bé com és aquesta persona i, la veritat, m’esgarrifa que estigui al capdavant d’un club com el Barça.
De situacions com la descrita en podem trobar a cada moment. Són actituds tan arrelades que des de la perspectiva masculina es normalitzen dia a dia. Aleshores, quan arriba el 8 de març, hi ha qui encara li molesta veure el moviment feminista en peu de guerra. Però és que la realitat demana actuacions contundents per erradicar el masclisme i assolir la igualtat i el respecte mutu.
