[Per Iñaki Pardo Torregrosa, periodista]
Ahir divendres es va constituir una nova legislatura al Parlament de Catalunya, la tretzena, i per primer cop Vox hi tindrà representació. La resta de forces polítiques, ara per ara, han pactat un cordó sanitari per aïllar la formació verda i els han ubicat els seus despatxos, amb un acord, a les golfes de la Cambra, amb el pretext que no hi ha prou espai per a tots a les zones habilitades per a aquest ús als edificis de la institució.
A Sabadell, com a Catalunya, el partit de Santiago Abascal i Ignacio Garriga va ser el quart als comicis del 14 de febrer amb 6.278 paperetes (7,83%), a Terrassa van ser també els quarts amb 7.080 vots (9,18%), però a Barberà del Vallès van ocupar la tercera posició amb 1.356 (10,85%) i a Badia del Vallès, la segona amb 605 (14,40%).
No es pot simplificar tot plegat i atribuir aquests resultats a una substitució de preferències a l’espectre de la dreta espanyolista. A un barri sabadellenc com Ca n’Oriac, on tradicionalment havien guanyat les forces d’esquerres, Vox, de perfil liberal tot i l’amalgama de sensibilitats que reuneix al seu voltant, va ser la segona opció més triada. Tot i que el partit verd va obtenir a Barcelona bons resultats a les zones més benestants, on té més força proporcionalment és als barris humils –com passa a Terrassa o Sabadell–, i aquesta és una dada que no es pot menystenir, malgrat que no és una tendència estranya.
Especialistes en l’extrema dreta com l’historiador Xavier Casals ja parlaven fa anys de “partits neoproletaris”, referint-se, per exemple, a forces com el Front Nacional francès i en l’àmbit europeu, on la presència de la ultradreta ha estat més significant aquesta darrera dècada que a Espanya. Cal recordar que els de Vox van agafar embranzida, sobretot, a partir de les eleccions generals del 2019. En molts casos, tal com em deia fa poc un exdirigent del PP, que en els verds més que un aliat veuen una amenaça per a la seva subsistència, aquests vots responen al “descontentament” d’alguns sectors i no podem “posar-nos una bena als ulls i no mirar la realitat”.
La reacció de l’arc parlamentari català als 11 escons d’Abascal, tret de PP i Ciutadans, com ja hem dit, ha estat posar-se les mans al cap i mirar de minimitzar la seva presència a la institució i la seva incidència en l’activitat parlamentària amb un decàleg consensuat. Una estratègia que ja s’ha provat abans a altres països i cambres legislatives que dona peu a la victimització i a reforçar el seu discurs davant el seu electorat, a banda d’evitar el seu desgast.
El filòsof nord-americà Michael J. Sandel va publicar el 2020 un llibre molt lúcid, La tiranía del mérito. ¿Qué ha sido del bien común? (Debate), en què a banda de desmuntar l’anomenada “meritocràcia”, ja que fixar els mèrits com a indicador objectiu tot i que sembla l’opció més justa pot no ser-ho perquè no es té en consideració que les oportunitats d’inici no són en cap cas iguals per a tots, adverteix sobre aquestes reaccions davant la irrupció de la dreta populista i la ultradreta. Fins i tot equipara com a igual d’“alarmants” la musculatura que a poc a poc van sumant arreu amb diferents matisos les forces d’extrema dreta com el fet que “els polítics tradicionals comprenguin tan poc i tan malament el descontentament que remena les aigües de la política a tot el món”.
I va més enllà quan subratlla que existeixen “abundants ansietats, frustracions i greuges legítims” no tingudes en compte per la política tradicional i titlla de discursos buits tots aquells que demonitzen l’extrema dreta si a la vegada no es prenen de forma seriosa aquests “greuges legítims –també “morals” i “culturals”– que ara se’ns mostren entrellaçats amb sentiments tan desagradables” com poden ser la xenofòbia.
Sandel parla del que coneix, dels Estats Units i del Regne Unit, però aquestes conclusions també poden ser nostrades. Ell és molt crític amb les interpretacions de la realitat que ho redueixen tot i “absolen les elits dirigents de qualsevol responsabilitat a l’hora d’haver creat les condicions” perquè l’extrema dreta tingui representació i que les eximeixen de ser “causants del ressentiment”. I això val per a tots. Més que cordons sanitaris i escandalitzar-se, el que cal fer, sobretot, és examen de consciència i procurar trobar les arrels profundes del descontentament per mirar de posar solucions que substitueixin les frustracions.
