[Tom Colomer, escriptor i dramaturg]
El professor d’història del batxillerat, en un intent utòpic de fer una mica menys avorrida la seva matèria, va dedicar una classe, a mig curs, a la importància d’aprendre història per aprendre de la història, ja sabeu, allò de no repetir els errors i tenir en compte les lliçons del passat. Això porta implícita, és clar, una idea –perillosíssima, al meu entendre– de progrés en la història. I que en els albirs del somni il·lustrat es pensés que hi hauria un final de la història, en què hauríem evolucionat tant que ja fregaríem la perfecció, en què flors i violes, mira, jo què sé, d’acord, ho puc entendre. Però que avui, havent viscut tot el que hem viscut (ja no només el barbàric segle XX sinó també la macabritat del que hem viscut de XXI) seguim creient cegament en el progrés, en la idea d’història lineal i progressiva, fa una mica de por, la veritat.
Entenc que, un cop més, el camp cientificotecnològic ha acaparat tots els focus. És evident que viure avui és molt més còmode que en qualsevol altre moment de la història, i que des del punt de vista mèdic, per exemple, o enginyer, estem a anys llum de qualsevol altra generació d’humans. I això és bo, i tant. Però en la resta d’àmbits, des de l’ètica a la creació artística, el pensament crític, la política, de cap manera no posaria la mà al foc que siguem exageradament millors que alguna altra generació d’homes.
No ens estem enganyant, doncs, a veure la història com a progrés? Més enllà de la cientificotècnica, insisteixo. Si agafo algú del carrer avui i un romà alfabet, està bé, el sabadellenc sabrà muntar un armari d’IKEA i probablement autoreceptar-se una Aspirina o canviar la roda d’un cotxe. Però, tret d’això, és un ésser humà més vàlid? Com pot ser acceptable que la ciència hagi pogut avançar tant i que en termes d’humanitat, de metafísica, d’art, la comparació no sigui igualment brutal?
Tot plegat deixa dues coses molt clares, diria. D’una banda, no queden dubtes d’on s’ha posat sempre el màxim interès, quines disciplines han estat el centre més prolífer d’investigació i millora. D’altra, palesa que la història no implica progrés. No, almenys, en tots els camps. De la història cal aprendre’n, segur, i en això puc estar d’acord amb el professor desesperat per atenció, i el primer que hem d’aprendre’n és no posar-hi tota la fe, creure que ho resoldrà tot, assumir que ens farà millors. Cada any treu millors mòbils, però fa segles que no millora el prototip d’esperit humà.
