La Torre de l’Aigua és un dels punts més reconeixibles de l’skyline sabadellenc i un dels pocs monuments que es poden considerar com a tals a la ciutat. Construïda entre 1916 i 1918, va ser un dels elements fonamentals per afavorir el subministrament d’aigua corrent a la ciutadania, i és el testimoni directe d’un canvi d’era a Sabadell. Ara, una investigació duta a terme pel Museu d’Història de Sabadell, conjuntament amb l’Ajuntament de la ciutat, indica que aquesta voluntat estètica hauria vingut en gran mesura de les aportacions afegides per l’arquitecte municipal Josep Renom als plànols del projecte original, signats per l’arquitecte Lluís Homs.
“Josep Renom és la persona fonamental perquè la Torre sigui com és”, indica Isabel Argany, experta en patrimoni sabadellenc, tècnica del Museu d’Història i autora de l’opuscle publicat a finals del mes de gener a on s’expliquen les novetats descobertes sobre el monument sabadellenc.
Josep Renom amb uns operaris revisant les armadures de la base del dipòsit de la Torre de l’Aigua, entre 1916 i 1918 / Josep Brangulí / Arxiu Nacional de Catalunya
Segons diu ella, hi ha una sèrie de qüestions que evidencien que el disseny de la torre inicial va incloure moltes aportacions de l’arquitecte Renom en el plànol de construcció final, entre elles, que “els dos esquemes estan signats per Lluís Homs, però són radicalment diferents, i en un raconet hi ha una R i una A petitones que només poden voler significar ‘Renom Arquitectes‘”.
Per qüestions legals, l’autoria de l’obra havia d’atribuir-se oficialment a Lluís Homs, arquitecte i director de l’empresa constructora que va guanyar el concurs de l’Ajuntament de Sabadell per la seva construcció, tot i que per Argany és evident que canvis com les escales de formigó helicoidals, les addicions als basaments i, sobretot, la característica cúpula de l’edificació són obra de Renom. “Jo penso que aquí va deixar un senyal perquè se sentia l’obra com seva, però s’havia fet un concurs, havia guanyat una empresa, i legalment hi havia uns protocols” diu l’experta.
El formigó, una revolució per l’arquitectura
D’altra banda, remarca que l’elecció d’un projecte que optés pel formigó armat també porta el segell de l’arquitecte municipal, i que ell tenia un important paper en la selecció del projecte guanyador, únic plantejat amb aquesta solució tècnica. No es tracta d’una qüestió intranscendent, afirma Argany, ja que l’elecció del material anava directament relacionada amb l’estètica del projecte, a causa que el formigó armat permetia donar millors resultats estètics que no pas altres elements com el ferro: “el formigó era un material nou, més dúctil i amb unes prestacions més altes” diu i, de fet, afirma que “la Torre de l’Aigua va ser el primer edifici que vam tenir de formigó armat a Sabadell: era la novetat i la modernitat”.
Construcció de la Torre de l’Aigua, entre 1916 i 1918 / Josep Brangulí / Arxiu Nacional de Catalunya
El material, que ara sembla tan quotidià, era una tècnica nova que s’estava desenvolupant, i per tant “el seu coneixement i producció eren tan innovadors que encara no s’ensenyava a les escoles d’arquitectura“. Tanmateix, era l’element perfecte perquè es pogués introduir una perspectiva estètica a elements funcionals com la Torre de l’Aigua: “hi havia unes ganes de construir ciutat amb majúscules: Sabadell era una ciutat industrial i funcional, però per sobre d’això es volien fer unes avingudes una mica més dignes, tenir alguns edificis singulars, i una mica més d’elegància, i la Torre de l’Aigua és un exponent d’aquest pensament” com també ho serà el Mercat Municipal uns anys més tard, també dissenyat pel mateix Renom, recorda Argany.
Sabadell i la manca d’aigua, un problema històric
Més enllà del seu vessant estètic, la Torre de l’Aigua va significar la culminació de tot un llarg procés per revertir un problema endèmic de la ciutat, la seva manca d’aigua. La situació a dalt d’un pla havia impedit durant molts anys que els punts de subministrament sabadellencs anessin més enllà de pous per on extreure l’aigua dels aqüífers. Amb l’arribada del segle XV, remarca Isabel Argany, l’aigua va començar a arribar en forma de fonts i safareigs a l’abast de la població, però amb el creixement de la ciutat al llarg dels segles, i especialment durant la revolució industrial, Sabadell necessitava més aigua.
Va ser amb la invenció de tecnologies com la màquina de vapor i l’electricitat que una opció abans inimaginable va poder-se posar sobre la taula: bombar aigua des de la llera del Ripoll fins al pla de la ciutat. En aquest sentit, la Torre de l’Aigua servia com a punt des d’on recaptar aquesta aigua i enviar-la a la resta de la ciutat i, sumant-la a l’extreta des dels aqüífers i pous, augmentar el seu cabal a tots els safareigs sabadellencs.
La Torre de l’Aigua acabada d’inaugurar, amb els ciutadans visitant-la. Agost de 1918 / Josep Brangulí / Arxiu Nacional de Catalunya
I és que cal tenir en compte que a principis del segle XX la majoria d’habitatges no comptaven amb aigua corrent. Tot i que “ja hi havia aigua corrent a Sabadell, era només per uns quants privilegiats” que podien conduir la sobrant dels safareigs i fonts públiques cap a les seves instal·lacions privades, explica Argany. Aquests espais públics de recollida d’aigua seguien sent bàsics perquè la majoria de ciutadans pogués tenir-hi accés; una situació que es va allargar ben bé fins entrada la segona meitat del segle.
“La gent anava als safareigs a rentar la roba i els utensilis, i l’aigua de consum es recollia a les fonts més properes” explica l’experta sabadellenca, que afegeix que durant la seva creació, la majoria de barris perifèrics als anys 50, 60 i 70 no tenia subministrament d’aigua corrent: “hi havia un panorama desigual en la distribució de l’aigua a Sabadell”, diu, entre el centre històric i els barris.
Una realitat que, en fi, seguia la lògica del context històric en què es van crear: “els barris de Sabadell neixen després de la Guerra Civil i són conseqüència d’aquesta època complexa, amb unes condicions duríssimes: sense urbanitzar, sense infraestructures i sense planejament” apunta. No serà fins ben bé l’arribada de la Democràcia que l’accés a l’aigua corrent s’estendrà de forma generalitzada a les llars sabadellenques.
