És la pregunta del milió. No existeix una certesa absoluta, però a través de les estadístiques i probabilitats intentarem acostar-nos a una possible resposta. Com a norma no escrita, sempre s’ha parlat dels 50 punts com a xifra màgica. Però ni ha estat necessari arribar-hi sempre ni s’ha convertit en una garantia total. En una anàlisi de la Segona Divisió A durant el segle XXI -o sigui de les últimes 20 temporades- observem que la mitjana de la permanència se situa en el llindar dels 49 punts. Exactament els 48,9 punts.
La salvació a partir dels 50 s’ha produït en 10 temporades, amb pics de 51 en cinc ocasions, l’última la passada campanya quan el Deportivo va baixar a Segona B amb aquesta xifra igual que el Numància amb 50. Per contra, també trobem permanències molt més barates, com els 47 punts (4 ocasions), els 46 (1) i els 45, rècord de la part baixa en la temporada 2014/15, curiosament la de l’últim descens arlequinat. El punt decisiu el va aconseguir l’Osasuna a la Nova Creu Alta amb un gol agònic en el temps afegit. El Sabadell va acabar penúltim amb 38 punts.
Una situació atípica
Quants punts necessitarà fer l’equip d’Antonio Hidalgo per continuar al futbol professional? Es fa molt difícil d’aventurar per una circumstància inèdita en aquestes últimes 20 temporades. Arribats a la jornada número 30 del campionat, la distància entre el cuer- ara mateix el Sabadell- i la primera plaça de permanència mai havia estat tan prima com l’actual. De fet, en la majoria de lligues era habitual trobar un o dos equips ja despenjats amb diferències en alguns casos sideral: 21 punts en la 08/09, 17 en la 06/07 o 16 en la 17/18. La distància més curta són els 4 punts en tres temporades: en la 07/08 (el cuer era Poli Ejido); 14/15 (Sabadell) i 16/17 (Mirandés). En els tres casos no van poder eixugar el desavantatge i van acabar baixant de categoria.
L’actual situació és totalment atípica amb 6 equips en un mocador de tres punts. Aquesta igualtat es podria traduir en una menor puntuació final. La previsió lògica rondaria els 47/48 punts.
A aquestes altures, la temporada anterior, la zona de descens estava entre els 32 punts del Lugo i els 33 de l’Oviedo i tots dos es van salvar. Van caure Deportivo -que en tenia 35- i el Numància (38). Això demostra que els implicats a la jornada 30 tenen opcions de permanència. En les últimes sis temporades ho podem comprovar: només en un cas van baixar els quatre (100%); en tres ocasions ho van fer el 75% (3) i en dues el 50% (2).
L’experiència de Mandiá i Gato el 14/15
L’última vegada que el Sabadell era cuer al futbol professional (temporada 14/15) en la jornada 30 va baixar a Segona B. Van passar tres tècnics per la banqueta, l’últim un Juan Carlos Mandiá que va fer pensar en el miracle. Una ratxa de 9 jornades sense perdre (amb un 15 de 27) va treure el Sabadell del descens en la jornada 35, però un nefast tram final (2 de 21) el va acabar enfonsant. “Tot i acabar malament- recorda des de Madrid on resideix- va ser una gran experiència. Vaig acceptar perquè m’agradaven aquells jugadors i creia en la salvació. Vam fer un esforç molt gran per sumar punts i després de sortir ho vam pagar. La derrota contra l’Alcorcón ens va fer molt mal i també vam patir les lesions d’Antonio Hidalgo i Juanjo, dos peces claus al mig del camp”. Afegeix que “quan tens un dèficit tan gran de punts qualsevol entrebanc afecta l’estat anímic. Ara és diferent. La distància és curta i veig un equip ben organitzat. Hidalgo -el va tenir de jugador a Tenerife i Sabadell- és intel·ligent i té clara la idea. El més important és no dubtar”, aconsella el tècnic gallec.
Juan Carlos Mandiá, tècnic del Sabadell en la temporada 14/15
Un component d’aquella plantilla, Manuel Gato, que ara exerceix de professor a Alacant i encara juga en el Benidorm, reconeix que “en situacions així es passa malament. És una responsabilitat gran perquè representes un club, la seva afició, la ciutat … Hi havia molta inestabilitat institucional i mai va haver-hi la necessària tranquil·litat esportiva. És cert que vam reaccionar amb Mandiá, però ens va faltar regularitat per evitar el descens. Va ser un fracàs. Quan jugues al límit estàs més a prop del desànim i costa moltíssim refer-se. També és vital la unitat del vestidor i aquella temporada no va ser-hi”.
Gato admet que resulta difícil gestionar la pressió. A títol personal considera que “quan un fa tot el que pot no està obligat a més. Però a vegades això no és suficient per arribar a l’objectiu”. En canvi, fa dos anys creu que es van donar les circumstàncies per evitar el desastre. “El club va transmetre tranquil·litat t al futbolista i es va saber gestionar una situació molt delicada, amb una gran unitat del vestidor i cos tècnic. Ara, des de fora, veig un paral·lelisme amb aquella línia i desitjo que el Sabadell se’n surti”.
Manuel Gato recorda les sensacions viscudes en la zona de descens
