(Per Txell Soteres)
Kressmann Taylor va ser una escriptora nord-americana que va tenir la lucidesa de preveure, el 1938, el que passaria a Europa amb l’ascens del nazisme. Una obra basada en les cartes entre dos amics alemanys que comparteixen negoci a Nova York.
El 1933, un d’ells decideix tornar a la pàtria i, a partir d’aquí, s’involucra cada vegada més en la construcció del nou Reich, mentre que el seu antic amic, jueu que pateix per la seva gent, assisteix amb desencís primer i horror de seguida, a la deriva que suposa el nazisme per als jueus i per a la humanitat en general.
La posada en escena a l’Espai Foc és intimista, acurada i extremadament efectiva: un balancí on Max, el jueu, pensa i escriu les cartes, i un petit escriptori per a Martin, a qui el NSDAP proporciona la possibilitat d’ascendir més del que mai havia somiat.
Enmig, al fons de l’escenari, un violoncel·lista escriu la música que dibuixa l’evolució tràgica d’aquesta amistat. Martín Cáceres emociona amb la calidesa i fermesa d’unes notes que van més enllà de les paraules que els dos actors s’intercanvien en escena.
El rol del nou alemany del Reich, Martin, l’interpreta amb solvència Josep M. Roviralta, que mostra els matisos que suposen el pas de l’amistat profunda vers l’odi més ferotge i visceral, amb una escena final que posa els pèls de punta quan la seva desesperació ja no té remei. Al seu costat, David Serrano interpreta subtilment el paper del jueu, Max, que confia cegament en el valor de l’amistat i la bondat per sobre de tot i que veu com, lluny d’on és, tot es destrueix sense que hi pugui fer res. El patiment per la sort de la seva germana el duu fins al paroxisme de la impotència i la desesperació, que finalment converteix en revenja implacable vers el seu antic amic de vida i negoci; la seva transformació esdevé magnètica, despietada.
Un tema tan antic i tan actual que commina a no quedar-se immòbil davant l’ascens dels feixismes, ans al contrari, convida a actuar. A prendre partit.
