[Per Josep Manuel Suarez, psicòleg]
Soc un tarragoní que va venir a estudiar a l’Escola de Comerç l’any 1967, quan a Tarragona solament podies fer magisteri. Una ciutat amb molts museus i restes arqueològiques romanes. Una ciutat on prevalien els funcionaris, militars i capellans com altres capitals de província. Fins i tot teníem un cardenal, Don Benjamin de Arriba y Castro, que era el confessor de la dona de Franco. Teníem moltes pedres però no hi havia una societat civil activa. Els emprenedors eren a Reus…
I arribo a un Sabadell viu i excitant. El primer que em va xocar va ser el soroll dels telers per tots els carrers i el moviment continu de la gent per anar a treballar als torns que cobrien les 24 hores a les fàbriques. Una ciutat amb múltiples associacions –la Cooperativa, les Agrupacions Narcís Giralt, la Bosch i Cardellach, l’Agrupació Astronòmica, l’Esperanto, etc.–; una gran activitat cultural –Teatre Sant Vicenç, Joventut de la Faràndula, Palestra, Belles Arts, Càmera Club…–; amb l’esport per tot arreu –el CE Sabadell, que acabava d’estrenar la Nova Creu Alta i pujar a Primera Divisió, el CN Sabadell, l’OAR Gràcia, l’Arrahona, el Cercle, Tennis Sabadell…–, i una gran activitat política i reivindicativa que ja s’anticipava a la fi del franquisme.
Eren els anys de la Machester of Catalonia i els eslògans Sabadell, Ciudad piloto del deporte espanyol, Sabadell, primer centro textil lanero de España i Ciutat de la Qualitat Industrial, i també Com el Vallès no hi ha res, promogut per la Caixa de Sabadell, però vingueren les crisis dels anys 1973, 1982, 1992, l’estocada de la crisi del 2008 i ara la pandèmia.
La ciutadania, però, ha demostrat i demostra ser resilient i saber-se adaptar a les circumstàncies, mantenint la flama de l’inconformisme i la lluita per fer de Sabadell una ciutat millor.
Ara en tenim una prova. Un grup de persones vinculades al tèxtil i agrupades al voltant de l’associació Textil’s han endegat una campanya per tal que al Vapor Pissit es pugui materialitzar definitivament el Museu de la Indústria Tèxtil Llanera (MITL) i en pocs dies han recollit més de 3.000 signatures individuals i l’adhesió de 70 entitats de la ciutat.
El 1998, el ple municipal va aprovar per unanimitat la creació d’aquest museu, però els diversos governs municipals que hi ha hagut al capdavant de la ciutat des d’aleshores han deixat arraconat el tema, tot i que de tant en tant sorgien possibles propostes i es feien estudis que acabaven en no res.
Ara, 23 anys després d’aquell ple, som on érem i encara estem pitjor, perquè en tot aquest temps hem perdut estructures de ciutat com la Caixa i la seva obra social i cultural; entitats que han desaparegut i persones que han traspassat i que coneixien molt bé la indústria tèxtil de la ciutat.
L’Ajuntament, com diu el seu regidor de Cultura, no preveu fer el museu, i el pitjor és que altres veus representatives de la ciutat addueixen que primer cal fer un pla museístic global o que caldria fer un museu amb un altre objectiu, o que cal debatre el tema amb tranquil·litat, o, o, o…
Està passant allò de la paràlisi per l’anàlisi i és així com es perden les oportunitats. No es pot decebre un cop mes la ciutadania i cal posar-se mans a l’obra. Portem un endarreriment de més de vint anys i amb tanta anàlisi, mai tindrem el museu tèxtil que mereix aquesta ciutat.
A Igualada tenen el Museu de la Pell; a Mataró, el Museu del Gènere de Punt; fins i tot a la petita vila del Pla de Santa Maria, a la comarca de l’Alt Camp, tenen el seu Centre d’Interpretació del Tèxtil. I també en aquest tema –com en el de l’urbanisme– la ciutat veïna de Terrassa ens ha passat al davant.
Amb la nominació de Sabadell com a Capital de la Cultura Catalana de l’any 2024 s’obre una oportunitat d’aprofitar la prevista embranzida cultural per tirar definitivament endavant el projecte i fer possible el Museu del Tèxtil.
Ens hi posem de ple o continuem analitzant…?
