Publicitat
XAVIER GUERRERO

Tatiana i el capità: els polítics, tots a la foguera

[Per Xavier Guerrero, químic i exregidor]

Farà cosa d’un mes i mig, es va viralitzar un vídeo de Tatiana Ballesteros que, avançant decidida cap a la càmera, ens explicava tots els esforços que nosaltres, la ciutadania, la restauració, els empresaris... estem fent en temps de covid, i tot el que estan fent malament els polítics que, repetia diverses vegades, són molt pocs. I reblava dient que Espanya necessita un capità i que aquest capità no és entre els polítics.

Malgrat que després ha sortit a diversos mitjans explicant que no té filiació política, el discurs era populisme en majúscules i ple de mitges veritats que t’acostaven al seu discurs, amb un fons d’una música de començament calmat i que anava in crescendo. Molt difícil no empatitzar-hi.

Tot canvia quan s’analitza en detall el contingut: els polítics han estat votats per milions de persones, tenen una legitimitat inqüestionable, siguin del partit que siguin. Quan Ballesteros parla del capità, es refereix a un nou generalísimo? Què li fa pensar que aquest capità sí que té la solució a un problema que ha portat de corcoll tots els països del món? El coneix personalment? I com s’erigirà en capità? Amb un cop d’estat?

Agafem aquests discursos sense crítica i els interioritzem, sovint, sense ni adonar-nos-en. De moment, ja hem interioritzat, de molts discursos anteriors, que tots els polítics, tots, són iguals. Aquest vídeo s’aprofita d’aquest marc mental per afegir-nos-en uns quants més, com que ells són pocs, que nosaltres som molts i que nosaltres sí que fem bé les coses i els polítics, no. Nosaltres, qui? Jo no vull formar part del nosaltres a què es refereix la senyora Ballesteros. I de la mateixa manera no es pot posar tots els polítics al mateix sac.

És habitual acabar converses de política amb un “tots són iguals” o similars. Cada cop que ho fem (sí, jo també ho faig de vegades), cada cop que desprestigiem tots els polítics per igual, hem de pensar que Steve Bannon i tots els líders de la ultradreta afegeixen una nova pedreta al plat “populisme” de la balança. I el plat “política” queda una mica més desequilibrat.

Així com abans era acceptat socialment que el mascle alfa de torn expliqués que havia anat en cotxe de Barcelona a Cantàbria d’una tirada havent begut tres gintònics, a 160 km per hora i portant els fills al darrere i la dona al costat, i ara això ja no és motiu d’aprovació i admiració, sinó que sempre surt algú que li recrimina que és un irresponsable, així mateix hauríem de canviar la manera de veure els polítics com a societat. I és feina de totes i tots. Els que ho fan bé, que se’ls premiï amb la reelecció. I els que ho fan malament, que ho paguin quedant fora i, si a més han fet quelcom il·legal, que ho paguin a la justícia. Però siguem capaços de distingir els uns, que són majoria, dels altres, que són minoria, malgrat que són els que generen més  clicks als diaris digitals i ocupen més espai als mitjans.

Això que proposo té com a mínim dos inconvenients: és molt més guai posar-se al costat dels que critiquen tots els polítics per igual que al costat dels que hi troben matisos; i costa molt més de defensar. El populisme pot resumir una idea en un tuit. La política de debò necessita explicar-se amb una llarga frase. La nostra tendència actual a consumir inputs sense parar fa que llegim preferentment el tuit. Aquest article, per exemple, sortirà indexat als mitjans amb un “de lectura en 3 minuts”. Excessiu. No em llegireu. Potser la solució, però, no és reduir i simplificar els discursos per fer-los fàcils com els dels populistes, sinó reduir el consumisme d’inputs, deixar de consumir informació a 160 inputs per minut.

Publicitat

Subscriu-te gratuïtament al butlletí ‘Bon dia, Sabadell’

Comentaris
To Top