Després de 35 anys com a periodista del Diari de Sabadell, Víctor Colomer (Barcelona, 1956) passa a escriure narrativa. Ho fa amb Contes tristos del procés (editat per Pagès).
Hem llegit molts llibres del Procés, però pocs en clau de ciència-ficció. Per què aquest gènere?
Un amic em va deixar Cròniques Marcianes, de Ray Bradbury. Explica com tots els negres d’Alabama se’n van a Mart, farts de la situació als EUA. Em vaig demanar: ‘I si els catalans agaféssim coets i anéssim a Mart?’. Vaig començar a canviar allà on deia negres per la paraula catalans. I em va agradar. Després ho vaig fer amb La Metamorfosi de Kafka, fent que un madrileny del PP es tornés català. Però que l’esgarrifança fos la mateixa: que tothom li tingués molt fàstic.
Els relats són tristos, com diu el títol, però també tenen un punt de mala bava.
El vaig escriure el 2018, en un moment en el qual em trobava amb molta ràbia. De fet, vaig començar a escriure’ls en castellà, perquè em volia adreçar al públic espanyol. I així entenguessin que no ens poden odiar tant.
Però està en català.
Perquè al final el vaig presentar al Premi de Narrativa Vila de l’Ametlla de Mar 2020, així que els tres primers els vaig traduir al català i després tots els altres ja van sortir en català. Em vaig adonar que un llibre així no es vendria gens a Espanya, que ningú tindria interès a Espanya a llegir això. I ja veurem si a Catalunya, que potser tampoc.
Colomer, a la plaça de Ricard Simó amb el llibre / LLUÍS FRANCO
Versiona clàssics. No hi ha cap referent literari del segle XXI que li interessi?
És que del segle XXI no hi ha temps perquè siguin clàssics. Una novel·la és clarament bona quan ha superat la prova de dues o tres generacions (i cada generació l’ha assumit).
Els contes són tristos. Per què no n’ha fet un de feliç, fent servir l’estil d’utopia, que també és ciència-ficció?
Perquè quan el vaig escriure –3 mesos després de l’1 d’octubre– assumia la derrota. Ha estat un fracàs estrepitós. Des d’aquesta perspectiva, no em podia imaginar que la República triomfés. També és cert que he escrit per exorcitzar la meva ràbia. Treure-me-la de dintre, com a teràpia. I funciona!
En els relats es perceben uns certs posicionaments polítics. No li fa por quedar encasellat?
Quan ets periodista no has de donar la teva opinió, però jo ara escrivint ficció no he de fer veure res. Després d’haver estat tants d’anys fent de periodista, això és un alliberament. Puc escriure el que em dona la gana.
No se t’enfadarà algun amic d’ERC o Junts, per les vetllades paròdies dels seus dirigents?
M’és igual… Els tracto malament a estones, però tampoc no tant! Als presoners i als exiliats els hem de tenir un mínim de respecte, és clar, però jo ja estic cansat d’aquest xantatge emocional. Tant Puigdemont com Junqueras haurien de donar pas a una nova generació de polítics.
Tampoc és que deixi gaire bé la ciutadania independentista.
Confiàvem tant en els polítics, que no es va fer la revolució de veritat quan tocava. El català té una tendència al seny, a la prudència i a la tristesa.
Colomer, a la plaça de Ricard Simó amb el llibre / LLUÍS FRANCO
