Publicitat
Oci i cultura

El circ que mirava els anys 20 pel retrovisor

Trapezistes, equilibristes, acròbates, comediants... El Circ Raluy Legacy té fins a 35 artistes de múltiples especialitats / LLUÍS FRANCO

Les roulottes han aparcat en el descampat del parc de Catalunya. Des de dalt del turonet, contemplen tot l’Eix Macià. Allà hi han alçat la seva carpa, icona per excel·lència del món circense. Uns elàstics ben tensats, entre l’absis i el terra, aguanten la carpa des de l’exterior. I permeten que s’alci ingràvida. Com sempre s’ha fet. I és que el Circ Raluy Legacy és un espectacle del segle XXI, sens dubte, però mira els anys 20 pel retrovisor.

De fet, el Circ Raluy és una companyia d’aire retro. Les caravanes tenen pintades als laterals antigues estampes circenses, com aquell senyor forçut, amb malles a les cames, bigoti al front i uns pesos als braços. O com aquella dona de vestit de cabaret, com si s’hagués escapat d’una pintura expressionista del Museu d’Art de Sabadell. Encara més, els visitants que pugen el turonet fins al hall del circ són rebuts pel so d’un carilló, una música de circ pròpia dels anys en què es construïen autòmats de llautó, andròmines i invents moguts amb vapor.

Un moment de la funció del passat dijous / LLUÍS FRANCO

"Cotó de sucreeeee!", canta una veu. “Qui vol cotó de sucreeeeeee?“, insisteix. Ha penjat d’un bastó mitja dotzena de bolles de cotó de sucre (si bé protegides per un embolcall de plàstic, signe dels nostres dies). I tothom cau en la temptació. Bé, les criatures sucumbeixen al sucre. I els pares i mares, a la mirada de les seves criatures. “Arriba el circ a la ciutat!“, crida una altra veu, dins del recinte circense. Cotó de sucre a la mà, passen a l’interior de la carpa.

Allà els espera una segona temptació: uns giravoltes de colors, que en el semifosc de les grades destaca amb bombetes de colors verdes i roges. Aquí no hi cau tothom: només la quitxalla més afortunada aconsegueix que els pares tornin a obrir la cartera. Les rialles són majoria i fins i tot surten els riures nerviosos dels infants més ansiosos. Encara queda un quart d’hora perquè s’aixequi el teló i neixen els primers aplaudiments, quan operari mou uns estris de l’escenari.

Una de les trapezistes, en el moment de la seva actuació / LLUÍS FRANCO

Mentrestant, la veu en off explica les estrictes mesures anti-Covid, que els han obligat a reduir l'aforament al 50%. Per això, es veuen butaques sense ocupar a les grades, però no és pas per falta d’interès (han exhaurit les entrades per les funcions d’aquest primer cap de setmana), sinó que les han de deixar buides entra cada família d’espectadors. La veu en off també anima la canalla a anar al lavabo abans de començar, ja que ara no fan entreacte (per evitar els remolins de gent entrant i sortint). I una mica més tard, l’escena se’n va a fosc.

Un silenci precedeix el redoblament de tambors, un focus il·lumina el teló i d’entre de les estores fa la seva aparició en Bigotis! Vestit com un domador de circ, amb una parla d’accent italiana, fa arrencar el xou i l’algaravia del públic! Alerta: de tot el públic, tant la canalla com els adults. Hem vingut a jugar i tothom ho sap. De fet, anar al circ és com tornar a la infantesa. Amb una onada màgica que teletransporta als anys en què eres menut. A mi no em passa, perquè mai no em van portar al circ.

Els acròbates realitzen el seu truc / LLUÍS FRANCO

Supero el trauma infantil i m’afegeixo a la coral de veus que ovaciona els comediants que enceten l’espectacle! Després arriba un número de trapezistes, que anirà seguit d’altres actuacions des de les altures. Intercalen els xous més tècnics amb tocs d’humor i alguns cants, de forma que les trompetes mexicanes i les balades italoamericanes. L’espectacle està en el moment de clímax i l’ambient és com d’un videoclip constant. La imitació de Luis Fonsi entonant Despacito torna boig l’auditori (no per casualitat l’espectacle es diu Todo (lo) cura).

Els artistes a peu de pista llueixen roba amb lluentons i brilli-brilli; el confeti cau del cel, una corista mou una rotllana de foc amb el seu maluc i del cel es despenja, a poc a poc, mitja lluna. Però encara falta el número d’acròbates que desfermarà la bogeria. Són els germans Cedeño, que arriben de l’Equador. Encadenen salts impossibles fins que, ai las!, un peu que no aterra on tocava fa trontollar l’equilibri i van a terra.

Un dels artistes toca el tambor, sota l'antenta mirada del Bigotis / LLUÍS FRANCO

Un petit contratemps que el públic no només perdona, sinó que el fa aplaudir a rabiar! Encara queda bondat en aquest món i la gent premia aquells que ho intenten, encara que no els surti bé la jugada. “No passa res”, crida la gent. Els 4 acròbates es torna a ajuntar i repeteixen el número! Ara sí! Tots cauen dempeus, allà on toquen, amb l’èxtasi final dels assistents! Sabadell sembla haver-se traslladat a París i el Circ Raluy té més flow que el Moulin Rouge!

Ara només queda que els nens tornin a casa (i dormin, si poden, dels nervis). Els trapezistes, comediants, acròbates i altres artistes del circ tornaran a la seva roulotte, on dormen cada dia que hi ha funció. No són a l’Hotel Catalonia, tot i que els queda a prop. Com els cargols, porten la casa a sobre. I dormen i somien en les seves roulottes, que llueixen l’estètica retro de l’embruix circense dels anys vint.

Un altre moment de la funció / LLUÍS FRANCO

Imatge de les 'roulettes' del circ Raluy / LLUÍS FRANCO

Publicitat

Subscriu-te gratuïtament al butlletí ‘Bon dia, Sabadell’

Comentaris
To Top