EL PERSONATGE

Joaquim Montoya: Un servei dolç, a la recerca dels somriures

/ VICTÒRIA ROVIRA

Tenir passió per fer feliç els altres és fonamental per a la vocació a qualsevol feina, però poques ho aconsegueixen de forma tan universal com treballar a una gelateria. Si, a més, es tracta d’una de les més antigues de Sabadell, el més probable és que siguis una de les persones més estimades de la ciutat. Per això, el cas de Joaquim Montoya és una figura clau de l’hostaleria a Sabadell, aquella més reposada i focalitzada a arrencar somriures.

La seva vida ha estat lligada a la Gelateria Ca n’Oriac des que té memòria, i explica que “amb 10 o 12 anys ja estava aquí netejant gots i tasses”. Pocs saben que aquest negoci, iniciat a mitjans dels setanta i referent al barri i a tot Sabadell, va començar sent una botiga de mobiliari per a bany i cuina que no va funcionar, tot i que Montoya explica que les seves primeres migdiades les feia a les banyeres que els seus pares venien.

Llavors, un amic del seu pare li va dir que tirés cap a l’hostaleria, que tindria èxit, i així va ser: “De tenir tot el local ple de sanitaris, van fer liquidació, van fer una mica de reforma, van posar una màquina per vendre gelat, i van comprar granissadores i una orxatera manual de 30 o 40 litres”, diu ara el fill. Va ser una època fascinant, i ja des del principi van apostar per una bona qualitat per sobre del benefici. “Durant els viatges a València per comprar als proveïdors, el meu germà i jo jugàvem a la furgoneta entre els sacs de xufles, i després hi quèiem adormits”, recorda, així com les excursions del pare amb la furgoneta plena de garrafes d’aigua d’una font de Matadepera.

Malgrat els seus 40 anys d’història, la Gelateria Ca n’Oriac té un aspecte jove, i la seva clientela s’ha mantingut fidel tot i la pandèmia / VICTÒRIA ROVIRA

Sempre ha estat clar que la feina i fer feliç la clientela era el primer. Potser per això Montoya diu que vol que els seus fi lls coneguin el negoci, però que no s’hi dediquin. “La nostra vida és dura, i no vull que es perdin la infància dels seus fills”, explica tot recordant les llargues jornades de dilluns a diumenge. Prefereix que estudiïn una carrera i escullin el seu camí.

Malgrat tot, diu que encara que “el meu germà i jo no hem pogut gaudir dels pares”, han sigut molt feliços, i bona prova és la continuïtat de la gelateria, així com la creació de la seva pròpia marca de cafè, Emme, que tracta amb el mateix amor que els seus gelats artesanals. “A mi m’agrada fer el gelat, servir el gelat i menjar el gelat; no té res a veure amb altres sectors de l’hostaleria” diu somrient: “A qui no li agrada el gelat?”. Potser per això s’ha guanyat un lloc d’honor entre el comerç del barri.

Comentaris
To Top