JORDI SERRANO

Al final tindrem nosaltres un domicili ‘inconegut’?

[Per Jordi Serrano, historiador i rector de la UPEC]

Fa uns dies vaig anar a veure una obra de teatre a l’espai FOC, al soterrani de Cal Ventura. “Domicili inconegut” de l’escriptora Kressmann Taylor i escrita el 1938. Els actors són Josep M. Roviralta i David Serrano. Com que sou molt sagaços estareu pensant “aquest actor és un parent de qui escriu? Doncs sí, és el meu germà. A veure, puc escriure fins i tot bé d’una cosa que ha fet un germà meu, oi? De germans en tinc molts, però no patiu no escriuré cada setmana d’un d’ells. Com deia vaig anar a veure aquesta obra de teatre. Ho feia amb l’esperit confós en aquest temps de virus mental i virus emocional. De fet a l’inici estava més pendent de les normes de seguretat -ja és una neura- que de concentrar-me en el que anava a veure. Cal dir que en el tema normes sóc totalment escrupolós.

L’espai genera una sensació d’introspecció que accentua els estímuls. Vaig sortir tocat. Sembla mentida que una obra escrita el 1938 tingui la capacitat de, en primer lloc de preveure l’hecatombe que vindria després i en segon lloc, i el més sorprenent que tingui la capacitat de fer-te conscient de moltes de les coses que passen avui al nostre voltant. També de les veus que volen treure importància a l’ascens del feixisme a tot arreu. El feixisme no comença de cop expressant les formes més brutals. De fet, la solució final no estava pas publicitada per tot arreu. Ja hi havia indicis és clar, però quan entren les tropes soviètiques i les aliades i alliberen els camps és quan ho veiem en tota la seva justa dimensió brutal. Era tard, molt tard, massa tard. L’obra, però se situa en els intersticis que porten al desastre i en aquests petits indicis són els que et fan posar la pell de gallina. És així perquè t’adones que són els mateixos arguments que molta gent usa ara, per no voler veure el que passa.

Que hi ha gent que destrueix monuments a espanyols que van anar a parar a camps de concentració nazis? Tres línies als diaris durant dos dies. Que hi ha gent que reivindica el franquisme? Ja se sap, sempre hi ha hagut gent d’aquesta, es diu. Que el rei encara ara no ha criticat la dictadura franquista? Doncs home que pots esperar del fill del rei nomenat pel dictador. Que hi ha des de fa tres anys i mig gent a la presó per les seves idees polítiques? Alguna cosa van fer, els jutges són gent de centre molt assenyats. Que aquests mateixos jutges tornen tots els objectes del Pazo de Meirás? Ja trigaven. I així podríem anar dient.

Cal reclamar que ens tornem a indignar per cada petit succés que atempti contra la llibertat, contra les persones senzilles que no tenen veu, contra tots aquells que en un moment determinat poden ser les cortines de fum de la violència. Entre nosaltres en aquests moments ho són els immigrants, que han de suportar unes lleis que els fan infeliços, que els obliguen a viure anys sense veure els fills, que els impedeixin tenir la nacionalitat quan porten entre nosaltres molts anys. En fi no poden insensibilitzar-nos a força de veure repetides les injustícies. Al feixisme al final o s’hi col·labora o se’l combat, no hi ha mitges tintes on els catalans ens movem amb tanta facilitat. Se’ns van morir tots els sabadellencs que van anar a parar als camps de concentració sense escoltar-los i sense homenatges. Estaria bé que aquesta obra de molt petit format pogués anar per tots els instituts de Sabadell i dels pobles del voltant. L’oblit, el silenci i la inacció és una forma de complicitat.

Comentaris
To Top