El temple que congrega el ‘frikisme’ de Sabadell

No hi ha olor més fragant que la de les pàgines d’un còmic nou. És una afirmació amb què molts dels considerats com a frikis s’han identificat al llarg dels anys, i és també un dels primers records que lliguen Enrique Ramos a la “subcultura”, com la denomina una editorial del gènere. Tot i el seu posat seriós, després de 13 anys segueix sent feliç per poder dedicar-se a alegrar els altres: “la gent entra aquí contenta, i venen aquí a comprar joguines, amb la il·lusió de tenir el còmic que els falta, el joc de què han sentit a parlar o, simplement, a mirar”. I diu que això, aquesta comunitat, és un al·licient per aixecar cada dia la persiana del que considera com casa seva. Va obrir el ja mític Rincón del Friki a l’avinguda Onze de Setembre al 2007, ple d’unes il·lusions que ni dues crisis, una d’elles amb pandèmia inclosa, han pogut tombar. El panorama, explica, “ha canviat molt, no hi havia tants jocs de taula, ni editorials, ni tantes pel·lícules de superherois com hi ha ara”, i diu que tot i que a vegades atabala, paga la pena per la comunitat que han aconseguit crear. [caption id="attachment_181064" align="aligncenter" width="700"] El Rincón del Friki és una de les botigues de referència sobre jocs de taula, còmics i marxandatge a la ciutat,
amb més de 13 anys d’història / VICTÒRIA ROVIRA[/caption] És així com es van començar a donar conèixer, de mica en mica i pas a pas, amb les recomanacions d’una persona a l’altra. La idea havia sorgit d’un viatge a Granada, a on l’ambient universitari afavoria que proliferessin les botigues de còmics, marxandatge i jocs de taula. “Va arribar un punt que vaig dir que volia fer alguna cosa que em vingués de gust amb la meva vida”, recorda. A Sabadell, a on només hi havia Norma Còmics (ara Sabadell Còmics) i Ocio Joven, al carrer Salvany hi havia espai per un racó més d’aquesta subcultura. Per això ell i la seva parella van decidir muntar un racó que acabaria sent lloc de culte de molts adolescents, i també força adults. 13 anys després, surt reforçat de la pandèmia. “Tots els dies pots obrir paquets com si fos Nadal”, respon quan li pregunten el perquè d’aquesta feina. Tanmateix, és realista i sap que “jo em quedaria una unitat de cada cosa que venc, però no podria pagar la hipoteca o els potets de la nena”. I és que ha vist massa gent pecant d’innocència, que vol muntar una botiga d’aquest estil com un club per a amics quan “és un negoci”. A més, se sent satisfet d’haver agregat una comunitat amb esdeveniments i sessions que encara ha de seguir “quan tot això acabi”.