[Per Josep Gisbert, periodista]
Van ser molts els anomenats experts que amb motiu del Brexit van vaticinar que el Regne Unit sortiria escaldat del divorci amb la Unió Europea (UE). Li van pronosticar gairebé les mateixes plagues bíbliques que preveien que patiria Catalunya si s’independitzava d’Espanya i es quedava vagant per l’espai sideral. N’hi ha hagut prou amb un any des que es va fer efectiva la sortida per certificar com n’estaven d’equivocats i com qui veritablement hi ha perdut amb la maniobra, i més que hi perdrà, és en realitat la UE.
Una UE que, arran de les campanyes de vacunació engegades arreu del món per intentar frenar la pandèmia de la Covid, ha quedat una vegada més en evidència i en ridícul, per la seva incapacitat manifesta i reiterada de fer front a un repte que clarament la depassa i pel que es veu que no està preparada. Ben al contrari, Israel, el mateix Regne Unit i fins i tot els Estats Units, que s’havien situat a la cua de la lluita contra la malaltia i al capdavant en el nombre de morts, li han passat la mà per la cara. Per no parlar de les informacions esbiaixades que uns dirigents polítics molt irresponsables –de la UE i dels Estats membres– han fet córrer sobre una de les vacunes –és casualitat que sigui la de patent anglo-sueca, la d’AstraZeneca?– i que ha fet créixer l’alarma en forma de temor i rebuig entre la població que els mateixos que l’han provocat no han sabut com contrarestar.
La cirereta del pastís la va posar no fa gaire Recep Tayyip Erdogan, el president de Turquia, fent seure la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, en un sofà a part pel simple fet de ser una dona, en una imatge que va fer la volta al món. La humiliació, amb la incomprensible cooperació del president del Consell Europeu, Charles Michel, que va permetre que la discriminació es consumés, ha estat la representació més gràfica de quin és el paper que la UE juga en aquests moments en el concert internacional. I tot plegat fa del que havia de ser l’eina de cohesió econòmica i política d’Europa un instrument fracassat, superat per les circumstàncies, i una càrrega d’una utilitat cada cop més que dubtosa, com s’ha posat clarament de manifest, per exemple, en el cas de Catalunya, a qui ha girat completament l’esquena (era ingenu esperar-ne una altra cosa tractant-se d’un club d’Estats).
Amb tots aquests ingredients, no és estrany que la reputació de la UE estigui arran de terra i que la situació del Regne Unit després del Brexit sigui cada vegada vista més no com una excepció, sinó com una història d’èxit que pot tenir seguidors. I és que, a mesura que va quedant en dubte la funció de la UE, la importància de pertànyer-hi es va relativitzant i no formar-ne part deixa de ser considerat un càstig diví. És més, gràcies a l’exemple del Regne Unit precisament, creix el nombre dels que s’adonen que fora de la UE hi ha vida, i molt puixant. A última hora, entre els deu primers països més pròspers del món –els que tenen la renda per càpita més alta– n’hi ha tres del Vell Continent que mai no hi han estat integrats, Noruega, Suïssa i San Marino, i l’únic que sí que n’és membre és Luxemburg. Unes dades ben significatives.
Si a tot això s’hi afegeix una gestió de la pandèmia, i sobretot de l’actual etapa de vacunació, tan erràtica i maldestra com la practicada des del primer dia a Espanya i a Catalunya, el resultat és lògic que li acabi fent pujar els colors a la cara. És, al capdavall, la gota que mostra la incompetència d’una UE que fa molt temps que s’arrossega d’un fracàs a l’altre i que, si continua així, ho tindrà cada cop més difícil per convèncer ningú que encara és un bon partit.
