[Per Manel Larrosa, arquitecte i urbanista]
Els greuges de la perifèria regional amb Barcelona, que han expressat nou alcaldies amb la voluntat de crear una nova associació de “ciutats de l’arc metropolità”, només es poden resoldre en una institució democràtica regional. I per arribar-hi cal fer política institucional al Parlament. Fer un grup de pressió està bé si es disposa d’horitzó i d’un projecte ben enfocat, a part de queixa. També podem sospitar que aquesta associació és, simplement, una esmena de l’existent B30, però ara només de grans municipis, més grans de 25.000 habitants.
Si ho analitzem críticament, la visió de “ciutats de l’arc metropolità” expressa una autocomplaença amb la posició de segona corona perifèrica que no discuteix la primera. La declaració de les alcaldies es plega a reconèixer del tot l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB), segurament tant per realisme polític com per supeditació. I ens han de dir com es pot treballar sense discutir una institució que talla el Vallès pel mig.
Que la política pugui prescindir de deu anys de treball fet per FEMvallès és també significatiu. Les nostres diferències amb B30 han estat sovintejades, però no es resoldran amb més distància amb la societat civil i bandejant les raons del no acord. Aquestes no han estat sinó de governança, això és de la recerca d’un marc democràtic institucional per a la regió i per al Vallès. I aquest debat fa tanta por, o mandra, que es prefereix arxivar el tema. Aquest és un problema certament complex i forma part del bloqueig institucional del país, però no es pot ignorar. AMB, Diputació de Barcelona, i ATM-Barcelona són la barrera autèntica, no la mitificació del centralisme barceloní. És cert que la capital escombra tot el que pot, però el debat rau a ressituar-la respecte de nosaltres, tenir-hi diàleg directe i no admetre que ella mateixa sigui presonera d’una AMB amb diverses muralles de gradual aïllament.
Pensar ara en un “arc metropolità”, que fins i tot inclou Alt Penedès i Garraf, és anar en contra el reconeixent de la Vegueria del Penedès, feta pel Parlament el 2017, un pas correcte en la regionalització del país.
A la nova associació els caldran recursos tècnics i iniciativa per fer el seu discurs. El poden fer ignorant tots els precedents treballats, però difícilment és compatible una posició d’arc perifèric queixós amb una visió regional que reconegui amb plenitud districtes metropolitans com el Vallès, el Maresme, o el mateix Barcelonès Nord, recentment ressuscitat en la queixa de les seves alcaldies. Subsidiarietat i diverses escales de treball serien les bases d’una institucionalització regional a plantejar.
La fórmula de pressió des dels grans ajuntaments és aristocràtica perquè margina els municipis menors i reconeix, de facto, la superioritat barcelonina i de successius satèl·lits, ordenats de major a menor. L’aliança entre grans vol manifestar una posició de valents lluitadors, una posició d’herois, més literària que institucional.
També és significatiu que deixin de banda els consells comarcals, insòlit per poc institucional. I en la presentació, el fet de lluir diversitat de partits només pot significar: ho tenim guanyat o ni els nostres no ens fan cas. En ambdós casos és una posició poc política. Que una realitat de país, la metròpoli, mostri alcaldes reivindicatius, exigiria la seva presència al Parlament i al Govern, no en posició de queixa com faríem entitats i persones civils, sinó com a càrrecs electes d’una democràcia representativa.
En síntesi, tenim un problema territorial institucional que demana un organisme regional i d’escales menors, com el Vallès.
Ens cal una administració supramunicipal amb càrrecs electes per sufragi universal, que substitueixi els organismes antics i sense legitimitat democràtica. Defugir aquest problema democràtic és ajornar les solucions de debò, per més que la demanda es vesteixi d’èpica de lluita contra el centralisme.
Nou alcaldies reclamen veu. Nosaltres veu i vot i també govern propi.
