JOAN REIXACH

Ens arribarà el concepte ‘Nomadland’?

Recordo un dia que vaig conduir moltes hores un Plymouth, estava cansat i queia una nit molt fosca, només tenia ganes de fer un sopar lleuger i dormir per agafar forces. Em trobava a una autopista de l’entorn rural de l’estat de Virgínia, als Estats Units, vaig sortir-ne i el primer motel de carretera que vaig trobar va ser l’escollit per fer-hi nit. El lloc, d’un estil rockabilly dels anys cinquanta ben tronat, em va recordar aquelles pel·lícules d’assassinats sagnants a què ens tenen tan acostumats els d’aquell país. L’habitació era lletja i un xic bruta, però ràpidament vaig agafar el son.

De bon matí vaig sortir a fer una cigarreta i passejant mentre fumava vaig observar una mainada de cabells molt rossos que jugava per l’aparcament. A mi que sempre m’ha agradat deixar puntuals els nens a escola vaig pensar que aquell dia aquells marrecs farien tard, i a mesura que m’apropava a ells veia que anaven força bruts i despentinats, i ja quan vaig veure l’ampolla de bourbon recolzada entre les cuixes de la seva mare asseguda al porxo vaig entendre que més que un motel per a viatgers era una residència permanent per a gent desfavorida i amb greus problemes socials.

Aquesta anècdota em ve al cap amb motiu del llibre Nomadland, de la periodista Jessica Bruder. Si als noranta Douglas Coupland ens anunciava amb Generació X i la resta dels seus llibres el futur que vivim ara, ella ara ens exposa la vida dels nous treballadors nòmades nord-americans, els que van patir de valent la crisi iniciada el 2008, i també potser ens està explicant els nous models de vida per a futures dècades.

Ara se n’ha fet una pel·lícula que acaba de ser proclamada recentment guanyadora de l’Oscar i que endolceix en part la crua realitat explicada per Bruder: Nomadland, dirigida per la directora Chloé Zhao, on l’actriu protagonista, Frances McDormand, Fargo, interpreta la vida d’una dona que fa vida en el seu vehicle. Aquest fenomen EUA ja no afecta només una minoria com la que explicava a l’inici de l’article dels motels de baix cost, sinó que cada vegada afecta més persones que abans havien estat gent treballadora de classe mitjana ubicada a àrees antigament industrialitzades i corporatives. La cosa agafa més tints dramàtics quan veus l’increment de la canalla que viu a la intempèrie, algunes fonts ja parlen d’1,5 milions d’infants.

Amb tot això també hi conviuen conceptes més suaus, com els workampers (joc de paraules entre treball i campista), per a aquells que combinen oci amb treballs temporals en grans empreses de distribució en èpoques de Nadal o altres moments de l’alta estacionalitat comercial, i els nòmades digitals, que arran de la pandèmia ja els és igual des d’on treballar i viure.

Els diferents conceptes de nòmades moderns ja estan arrelant als Estats Units, la cultura de l’automòbil i la carretera ho faciliten, però la pregunta serà si ens arribarà a casa nostra. Personalment, crec per motius d’estructura social no ho veurem de la mateixa manera. Però aquí també la pobresa està picant fort arran de les diferents crisis que anem acumulant. La precarietat laboral, els desnonaments i l’increment de peticions a organismes de solidaritat familiar en són la prova.

No crec que aquest article pugui fer veure la magnitud total dels problemes econòmics i socials dels Estats Units i d’Europa. Ara jo en part soc optimista, i que crec que hi ha solucions suficients perquè tothom pugui tenir un tipus de vida digne en aquests moments de grans canvis socials i econòmics. Els perjudicats seran els països on les estructures d’estat són més pròpies del segle XIX que no pas de l’era digital, i on la ciutadania estigui poc orientada a la innovació i als canvis, a molts canvis.

Publicitat

Subscriu-te gratuïtament al butlletí ‘Bon dia, Sabadell’

Comentaris
To Top