[Per Joan Marcet, professor de Dret Constitucional]
Des dels postulats federalistes és força usual utilitzar el terme les Espanyes per referir-se al conjunt d’Espanya. D’aquesta manera, es vol al·ludir al caràcter plurinacional i territorialment divers de l’Estat. El federalisme sempre s’ha caracteritzat pel reconeixement de la pluralitat dels individus i dels pobles, fent del pacte entre aquests individus i pobles la raó de ser de les comunitats polítiques que en resulten: nacions i estats. D’aquí que siguin els plantejaments federalistes els que de manera més clara reconeixen la pluralitat i diversitat d’Espanya, que trobem reconeguda a l’article segon i el títol vuitè de la Constitució.
Quan des d’abans i durant el procés electoral viscut recentment a Madrid, el PP i especialment Díaz Ayuso intentaven assimilar Madrid i Espanya (recordem el “Madrid es España i España es Madrid” proclamat per la presidenta madrilenya), no només recorrien un camí contrari als principis constitucionals, sinó que feien evident el caràcter uniformitzador i centralista que sempre ha caracteritzat la dreta espanyola. Res més lluny de l’esperit, i fins i tot la lletra, de la Constitució, que va voler confondre una comunitat amb el conjunt d’Espanya. És l’eclosió d’un neoregionalisme espanyolista populista i excloent.
Per aquesta raó, sembla del tot estrafolari que es pretengui extrapolar els resultats de les eleccions a la Comunitat de Madrid del 4 de maig al conjunt d’Espanya. Des dels diversos terminals mediàtics i polítics de la capital espanyola, i especialment des de la dreta, s’insistia ja des d’abans de conèixer els resultats a voler llegir els resultats de Madrid en clau estatal. Ja han oblidat el desastrós resultat obtingut pel PP a les eleccions al Parlament de Catalunya fa menys de tres mesos. Si llavors el rictus una mica burleta de Pablo Casado va quedar congelat, fins al punt d’anunciar el canvi de la seu nacional del partit contaminada per la corrupció, després de la victòria obtinguda a la comunitat madrilenya sembla que res els afecta i retornen els somriures com si res hagués passat. La corrupció és cosa superada i la gestió liberal de la pandèmia ha estat recompensada a les urnes. Els tabernarios i la llibertat per prendre copes han triomfat. Poc importa que les dades de la pandèmia a Madrid siguin de les més dolentes d’Espanya. El triomf electoral ho tapa tot, i ningú recorda els exabruptes, les sortides de to, o la polarització política excitada des del primer moment. La irresponsabilitat política del PP sembla no tenir aturador.
Ara volen intentar estendre a tot Espanya el model Madrid, tot mimetitzant una part de l’estratègia seguida tradicionalment pel nacionalisme perifèric: la mobilització política i electoral basant-se en l’odi al Govern central. L’enemic ha estat durant aquests temps de pandèmia el Govern de Pedro Sánchez, que era qui imposava les restriccions i retallava les seves llibertats. Els enfrontaments de Díaz Ayuso amb el Govern Sánchez han estat constants i, imprevisiblement, més cridaners que els que provenien de Catalunya. Però aquesta estratègia, que els ha estat molt rendible a Madrid, és dubtós que la puguin estendre a tot Espanya. Ho estan intentant des de la nit mateixa de les eleccions, i segurament persistiran.
Però ni la capital, ni la Comunitat de Madrid es poden assimilar o identificar amb el conjunt de l’Estat. Pensar que el bon resultat obtingut pel PP –també afavorit pels errors tàctics de l’esquerra– és ja el preàmbul d’un triomf al conjunt d’Espanya és segurament un miratge. Les Espanyes, la diversitat i pluralitat d’Espanya, tenen poc a veure amb la personalització política que ha aconseguit Diáz Ayuso a Madrid. Veurem cap on encamina Pablo Casado i el PP la seva estratègia de reagrupament de la dreta, i com reacciona el PSOE i la resta de l’esquerra per sortir del marc polític plantejat pels populars d’un increment de la polarització que només beneficia el PP i Vox. Cal també que les esquerres donin raons i ofereixin propostes i il·lusions perquè els votin.
