L’Alícia [nom fictici] té 63 anys, va treballar durant molt temps a l’Institut Català de la Salut. A principis de març, vuit anys després de culminar la seva etapa com a administrativa al sistema sanitari, va agafar la Covid-19. A hores d’ara, encara en pateix símptomes, i tot i que és conscient que “si hi hagués hagut molt més personal, material i de tot, la pandèmia s’hauria dut d’una altra manera”, no guarda rancúnia a les autoritats sanitàries.
Ella és un dels 512 casos que el govern català tenia comptabilitzats el març com a Covid persistent, una malaltia que implica seqüeles més enllà de les tres setmanes després de superar la Covid-19, segons es recull a la Guia clínica per a l’atenció de les persones amb símptomes persistents de Covid-19, feta pública el març. Segons explicava durant la presentació la consellera de Salut, Alba Vergés, entre un 10% i un 20% dels que han patit la malaltia tindran algun d’aquests símptomes persistents.
Entre els més freqüents, segons indiquen diversos experts de l’hospital Parc Taulí, es compten no els problemes respiratoris, sinó els neuronals.
L’Alícia: va agafar Covid-19 fa més d’un any i encara en pateix les seqüeles
“És com una muntanya russa: hi ha dies que penses que has millorat una mica, però pocs dies després tornen els mals de cap, o les taquicàrdies quan pujo les escales”, diu l’Alícia, explicant la frustració que implica la malaltia. En el seu cas va arrossegar molt de temps la Covid-19. Tot i agafar-la el març del 2020, va patir tres vegades episodis de febre en els mesos d’abril, maig i juny. Les PCR indicaven que no havia passat el virus, però cap al juliol van fer-li un test serològic i llavors ja va donar positiu.
Té una tos que no l’abandona, i la veu trencada per l’esforç de tot un any al pit, tot i que nota certa millora amb la rehabilitació. Li fan fer exercicis per agafar força, de resistència i de capacitat pulmonar, però no veu la sortida definitiva de la malaltia: “Cada vegada que hi vaig li pregunto al metge que quan tornaré a recuperar coses, i em diu que hi ha gent que li dura molt de temps, i jo li dic que ‘molt de temps ja soc jo’”.
El gust, tot i que poc, el va recuperant, però algunes coses només tenen gust de “gasolina” o “cafè cremat”, i no sap si tornarà a recuperar la capacitat d’olorar. “Fins fa poc tenia molt mal aspecte i no em venia de gust sortir al carrer”, diu, i està farta que li demanin “paciència”. “Trobo a faltar veure’m amb la gent i fer una mica de vida més normal”, lamenta, tot i que ha après a acceptar una realitat que no sap fins quan ha de durar.
El seu cas és similar al de la Josefa Hernández, també de 63 anys. Al contrari que l’Alícia, ella va haver d’ingressar a l’UCI, i ha patit probablement el pitjor any de la seva vida. Després d’un mes sedada i un altre a planta, va sortir del Taulí i la van portar a casa. S’havia aprimat 9 quilos. “No tenia ganes de menjar ni de res, només de plorar, i els ulls se’m tancaven sols”, recorda entre llàgrimes. La seva afectació és important, fins al punt de no poder-se concentrar ni per veure la televisió, i necessita oxigen constant a causa de la important fibrosi que li ha inutilitzat la meitat de cada pulmó.
Josefa Hernández, malalta de Covid persistent / VICTÒRIA ROVIRA
“Vaig estar tres mesos sense sortir de casa després de tornar, i quan per fi vaig sortir veia el carrer molt gran…!, vaig seure a un banc davant de casa meva i vaig haver de tornar a entrar perquè la gent se’m posava al voltant”, recorda sobre el juliol passat. Les conseqüències, malgrat el temps que ha passat, no finalitzen: “El soroll em molesta, els braços em fan mal constant, les cames se’m dobleguen i tinc molt de cansament”, enumera, agafant aire amb dificultat.
També diu que la Covid persistent, com li van dir que s’anomena, també l’ha afectat la concentració i la memòria: “Moltes vegades no me’n recordo de les coses que havia de fer, i això a mi abans no em passava”, lamenta. Durant la seva estada a l’hospital va patir una soledat profunda, i potser per això diu que “l’únic que vull és no estar sola, em falta molt d’afecte”. Ara, més d’un any després, ella i el seu marit Antonio, que també va passar la Covid-19 –tot i que sense símptomes persistents– viuen a Sant Salvador, al Vendrell, i només venen a Sabadell el temps imprescindible, perquè el iode de la brisa marina li va bé per als pulmons.
L’Assumpció: va passar 50 dies a l’UCI
Per a l’Assumpció Pàmies de 74 anys, la Covid-19 va significar perdre el seu marit. Va arribar a l’UCI en molt mal estat, i pocs dies després hi va entrar ell. “Jo preguntava pel meu marit, i tothom em deia que anava bé, però com que no podia enraonar bé per la traqueotomia, ho vaig deixar córrer”, explica. No va ser fins que va tornar a estar completament conscient que els seus fills li van dir que havien entrat a cures intensives el mateix dia, però ell no se’n va sortir.
Després de 50 dies a l’UCI i una lluita constant per respirar, va poder recuperar-se i anar a l’Albada. Des de la finestra del primer pis saludava la seva família, que l’anava a visitar al jardí del darrere. “El peu em marxava, no el dominava, i vaig estar 6 setmanes per poder tornar a caminar”, recorda. De mica en mica va anar recobrant la mobilitat i el 16 de juny, tot just tres mesos després, va tornar a casa amb l’ajuda dels seus fills.
Assumpció Pàmies/ VICTÒRIA ROVIRA
Cada dia hi anava algú a ajudar-la, fer-li la compra, acompanyar-la, però alguna cosa havia canviat: “Tots em diuen que des que vaig sortir he guanyat molt, però la recuperació és molt lenta”. Ella té clar que, tot i que encara segueix ronca, “ara ja no m’ofego, em canso”, i nota una debilitat constant que fa que “faig 20 passes i em canso, em costa tot molt i abans no em passava”. “El primer dia que vaig sortir vaig anar fins a la cantonada em va semblar una cursa”, resumeix.
Té clar que no l’ha afectat la memòria, però ha acceptat que necessitar “dues hores per dutxar-me i arreglar-me” és el que li tocarà d’ara endavant: “Veig que vaig més a poc a poc, enraono més a poc a poc, i veig que ho faig tot com a càmera lenta, quan abans sempre tenia molta energia”. “Psicològicament encara m’estic despertant, perquè fins ara tot era un somni”, accepta, i confessa que cada nit diu “bona nit” al seu marit, i encara creu que un dia se’l trobarà al sofà, “però passen els dies i no hi és”.
El Ramon: tenir 40 anys no evita patir conseqüències greus
Tot i que les estadístiques indiquen que gran part dels malalts de Covid persistent són dones de mitjana edat, també hi ha homes joves afectats. En el cas de Ramon Folch, de 40 anys, el que més troba a faltar és poder tornar a tenir cura dels seus fills: “Vull tornar a jugar amb els meus fills sense ofegar-me, sense sentir-me malament per no estar com haig d’estar i deixar de tenir tanta impotència”. Sap perfectament que va contagiar-se de la Covid-19 el 7 de març del 2020, perquè van celebrar un aniversari i “tota la meva família es va infectar”.
Ramon Folch, ripolletenc amb Covid persistent / VICTÒRIA ROVIRA
Tant ell com la seva germana i el seu pare pateixen símptomes persistents. Ella va passar per l’UCI per estar embarassada, però el Ramon va estar 18 dies ingressat a planta i va poder tornar. Tanmateix, també pateix seqüeles com una falta de concentració que li impedeix tornar a la seva feina al Metro de Barcelona, o un cansament exasperant: “Alguns dies no et pots aixecar del llit perquè poses el peu a terra i ja et fa mal tot el cos”. Ara, espera ajuda del sistema de Salut per curar-se definitivament: “Part dels professionals que van apagar el foc inicial haurien d’anar virant cap a nosaltres”, reclama.
La Covid persistent, una malaltia neurològica segons els experts
