[Per Josep Gisbert, periodista]
Més enllà de la permanència a Segona Divisió, que tanmateix és una fita imprescindible per a la consolidació de l’entitat al futbol professional, el més important de l’actual Centre d’Esports Sabadell és que hi ha un projecte. Per primera vegada en molt de temps, el club està endreçat, amb una situació econòmica sanejada, un model esportiu que va prenent cos de mica en mica i un suport social creixent, amb gairebé un centenar d’empreses col·laboradores i un nombre de socis només frenat per les conseqüències de la pandèmia de la Covid. I res d’això no ha de canviar sigui com sigui que s’acabi la lliga diumenge.
Aquest és avui el principal valor d’una entitat amb 118 anys d’història –que aviat està dit–, que les ha vistes de tots colors i que gràcies a l’arribada d’Esteve Calzada ha aconseguit, quan estava amb l’aigua al coll, redreçar el rumb i tenir no tan sols present, sinó, sobretot, futur. No es tracta, doncs, d’un projecte d’avui per demà, sinó d’una cursa de fons que tot just està començant. Només així s’explica que, malgrat que aquesta temporada els resultats no han acompanyat, els màxims responsables del club –del president i propietari al director esportiu– no hagin tingut la temptació de rellevar un cos tècnic –amb els exjugadors Hidalgo i Juvenal al capdavant– que, a més del marcador, es preocupa pel bon joc de l’equip i per tornar a fer del futbol un espectacle que sedueixi els aficionats i que, per tot plegat, està perfectament capacitat per tirar la situació endavant.
Quina entitat hauria aguantat acabar les cinc primeres jornades amb zero punts després d’haver perdut tots els partits i passar-se pràcticament tot el campionat en posicions de descens sense canviar d’entrenador? El Centre d’Esports Sabadell ho ha fet. És la millor demostració que no tot implica que la pilota entri, tot i que és fonamental que ho faci. Però és bàsic també que els directius sàpiguen què tenen entre mans, que els tècnics notin el suport, que els jugadors creguin en el que fan, que els socis vegin que uns i altres s’entenen, que tots plegats, en definitiva, se sentin identificats amb uns colors, els quadres arlequinats blaus i blancs, que s’han guanyat un lloc en la història del futbol tant català com espanyol i que aspiren, com a mínim, a mantenir-lo. I que tot això s’estigui fent sense estirar més el braç que la màniga en un món que mou quantitats vergonyants de diners i que encara troba que en són pocs té molt mèrit.
És per totes aquestes raons que, amb independència del desenllaç de la temporada, el club s’ha ben guanyat el premi a la feina ben feta. Aquella feina ben feta que no té fronteres, davant la feina mal feta que no té futur, com deia un eslògan que als anys vuitanta del segle passat el publicista Lluís Bassat es va inventar per a una campanya institucional de la Generalitat. Doncs avui el Centre d’Esports Sabadell s’ha convertit en el màxim exponent de l’esperit d’aquell lema, i la voluntat dels actuals propietaris del club –el mateix Esteve Calzada i el grup d’inversors estrangers que encapçala el sabadellenc Pau Morilla-Giner– de continuar per aquest camí és una garantia, que compta amb la complicitat dels no gaire nombrosos, però sí molt fidels, socis i seguidors arlequinats.
Dit això, és obvi que tot seria més planer si l’equip es manté a Segona Divisió. Però si no, i tot i que és lògic que un descens produiria decepció, el que no es pot fer és culpar de la situació els responsables actuals, perquè si hi ha una vegada que les coses s’estan fent bé és justament aquesta. En la història de l’entitat hi ha hagut moments molts dolents, que gràcies a la feina feta els darrers anys s’han superat. És això el que ara cal valorar.
