Es troba en una classe plena de noies, al Servei de Salut Mental per a Joves del Taulí. Tímida però convençuda, en surt un moment, disposada a detallar tot el procés que està travessant. Clara Ruiz, de només 16 anys, vol que el seu cas serveixi d’exemple per ajudar altres adolescents que durant la pandèmia han desenvolupat problemes de salut mental. En el seu cas, un Trastorn de la Conducta Alimentària.
La teva mare em va explicar que sempre has estat una persona activa, però que fa uns mesos vas començar a perdre ganes de fer coses.
Sortia amb les amigues, tocava la guitarra, feia natació sincronitzada… El mes de setembre, després que el meu avi marxés, vaig perdre les ganes de fer coses. Em vaig començar a sentir molt malament.
Va ser d’un dia per l’altre o progressiu?
Se’m van ajuntar moltes coses i al final vaig explotar. La pandèmia m’ha creat molta ansietat, em va desmotivar. Per altra banda, rebia comentaris, com ‘si continues menjant així, acabaràs gorda’… I vaig estar amb un noi que es passava el dia opinant sobre el físic de les noies, era l’única cosa amb què es fixava. Quan vam acabar, després de l’estiu, vaig pensar que havia de canviar alguna cosa de mi.
En quin moment es comença a agreujar?
A l’octubre vaig començar a fer una dieta pel meu compte i vaig deixar de menjar xocolata, pastisseria, pa, pasta… I, com que veia que no baixava de pes, vaig començar-me a dir: ‘Si em salto el berenar, no passa res. I després l’esmorzar…’. I així és com vaig començar a saltar-me àpats. Per passar la gana, bevia aigua o menjava molts xiclets. Al novembre, vaig començar a fer molt esport: corria, saltava a corda, feia càrdio… I a purgar-me.
Quin paper hi juga tot el que veus a les xarxes socials?
A Tik Tok, per exemple, els algoritmes fan que vegis uns vídeos o uns altres. A mi em sortien consells perquè els meus pares no m’enganxessin saltant-me un àpat, per vomitar el que menjava o per aprimar-me ràpidament. M’ensenyaven conductes molt dolentes.
I Instagram? Genera pressió estètica?
A Instagram el contingut així està més apartat. No és com Tik Tok, però sí, hi ha molts estereotips de cossos.
En quin moment s’adona la teva mare del que estàs passant?
Cap al novembre o desembre. Veia que jo cada dia estava molt trista i un dia m’enganxa plorant. Em demana què em passa i li dic que últimament no em sento bé amb mi mateixa. I li explico conductes que estava fent.
Ho amagaves al teu cercle d’amistats?
Sí. I es van començar a adonar que alguna cosa em passava. Em preguntaven i no ho volia explicar. Per això, també vaig deixar de sortir, perquè no volia parlar.
Aleshores, demaneu ajuda.
Vaig fer una visita a l’Hospital General de Catalunya. Em van enviar a un metge, a un psiquiatre i a fer una visita amb una psicòloga. Vaig fer sessions en què enfocaven el tractament com si fos una depressió. Però es van adonar que era un trastorn alimentari i que ells no hi podien fer res. En aquell moment estava molt malament: no em podia menjar ni una mandarina, ni dues cullerades de puré, ni un iogurt. M’havia aprimat deu quilos, em seguia veient molt malament i volia seguir. En tot el dia, feia un àpat com a molt. Per tractar-me, em van portar a Sant Joan de Déu i hi vaig fer una sessió, però la llista d’espera era molt llarga i em van portar aquí, al Taulí.
A quines plantes has estat del Taulí?
Vaig començar anant els matins a l’Hospital de Dia. Però van veure que no era suficient. Després vaig estar ingressada, durant unes tres setmanes, 24 hores a la Unitat de Crisis Adolescents (UCA). Al Taulí, vaig començar a fer un control més estricte i, si no menjava, em donaven batuts. Per recuperar-me, no podia fer esforços: no podia ni estar dreta, ni moure el peu, ni fer diversos viatges per recollir la roba.
Abans de rebre ajuda, eres conscient del problema que estaves vivint?
No del tot, ho tenia molt normalitzat. Va ser quan vaig començar a parlar-ne a l’hospital que em vaig adonar que tenia un problema, que les meves conductes no eren normals. Tot i això, encara que em diguessin que havia de parar, que estava molt prima, el meu cap pensava d’aquella manera, ho tenia a dins, i no podia parar.
Com et trobes ara?
Bastant millor. Continuo tenint pensaments negatius, encara no em veig del tot bé, però ho porto molt millor. Faig els cinc àpats, estic més feliç i amb ganes de fer coses. He tornat a sortir amb les amigues, que m’entenen i m’han animat. Des que he augmentat de pes, tot ha començat a anar millor.
Has pogut continuar amb el curs de quart d’ESO?
Sí. Jo pensava que hauria de repetir, però he pogut seguir el curs des de l’Hospital de Dia i des de l’UCA. Encara em costa una mica concentrar-me, però estic tornant a treure bones notes. Anar a classe em fa sentir bé, sento que estic fent vida normal.
Diu l’Ignasi –el mestre al Taulí– que ets una alumna excel·lent, amb molta empatia. Què vols estudiar?
M’agradaria fer el batxillerat científic i després estudiar Medicina.
Hi ha algun missatge, alguna reflexió, que t’agradaria transmetre?
Jo diria que aprimar-me no m’ha donat felicitat. Tot al contrari, me l’ha tret.
