Publicitat
Ciutat

Plàcid Garcia-Planas: “Campañà ho fotografiava tot amb la mirada de qui va pel carrer”

Plàcid Garcia-Planas, durant el documental sobre Campañà / Filmsnòmades

Plàcid Garcia-Planas, periodista sabadellenc de La Vanguardia, és codirector del documental ‘La capsa vermella. La guerra infinita d’Antoni Campañà’, de la productora Filmsnòmades i emès a TV3. Parla de la figura del fotògraf santcugatenc Antoni Campañà i les seves fotos amagades sobre la Guerra Civil. També és autor del llibre ‘La capsa vermella. La Guerra Civil fotografiada per Antoni Campañà’, en què s’exposa una part de les fotografies inèdites del santcugatenc.

Quan vas començar a saber de la capsa vermella?

Va ser el 2018, quan es va descobrir. Jo estava al final de la meva etapa com a director del Memorial Democràtic i vaig pensar: “Ara em tocarà descansar una mica de la memòria”, i no pas! Em va aparèixer la capsa de la memòria total…!

Com vas conèixer la història de les fotos de Campañà?

Els nets del fotògraf són amics, i quan van descobrir la capsa es van posar en contacte amb mi. Això s’explica al documental amb més detall.

Devies ser la primera persona del món de la comunicació que veia aquella capsa des de l’època en què la van tancar…

Sí. D’entrada ja vaig veure un tresor, perquè quan veus tantes fotografies inèdites de la Guerra Civil… I això que només vaig veure les 700 positivades! La majoria de les 5.000 fotos de la capsa vermella eren negatius, i n’hi ha tants que encara no s’han acabat de digitalitzar tots. Al llibre no hi ha les 5.000 fotos inèdites, només unes 300, i totes les digitalitzacions que s’han fet es van fer a Sabadell.

Què és el que més et va sorprendre?

La varietat. Campañà ho fotografiava tot, absolutament tot. No era una mirada de míting polític, era una mirada d’algú que va pel carrer, i emprar la càmera era com obrir i tancar els ulls al que veia.

Les fotos de la capsa eren només de la Guerra Civil?

Sí. Ell va fotografiar abans i després, però va ser el material de la Guerra Civil el que no va voler que es veiés. Per què? Les seves fotografies van ser utilitzades per un bàndol i per l’altre, i això segur que ja no li devia agradar gaire. A més, el Franquisme va emprar els arxius dels fotògrafs per represaliar gent. Però el motiu principal és el fet de voler oblidar un període que el va marcar negativament. Això ho dic perquè el 1989, ja 14 anys després de la mort de Franco, quan no passava res, tampoc les va voler treure de la caixa. Com diu l’historiador Arnau Gonzàlez Vilalta, ell podria haver estat Centelles abans de Centelles, i no ho va voler ser.

Quin és el valor de les fotos de Campañà sobre la Guerra Civil?

Precisament ell acaba fotografiant-ho tot, i les seves fotografies no són mítings polítics. En aquest sentit, Campañà és el país fotografiant-se a si mateix. La pregunta no és per què va amagar 5.000 fotografies, la pregunta és per què les va fer. Per a un fotògraf de mena, fer clic és un acte quasi biològic. L’altra cosa important és que Robert Capa era un fotògraf excepcional, però no tenia ni idea del país, que explosionaria. No en tenia ni punyetera idea! Capa no anava a fotografiar un país en guerra, anava a fotografiar una guerra. En aquest sentit, Campañà coneixia el fonament del país, i no fotografiava una guerra, fotografiava un país en guerra: quan fa clic, Campañà no té la portada de Newsweek al cap. No estava pensant en el premi quan feia clic, i no hauria guanyat mai el World Press Photo. Era massa… sincer, seria la paraula?

Hi haurà un canvi en l’imaginari de la Guerra Civil a partir de Campañà?

Jo crec que, com diu la Sandra Balcells, més que canviar s’anirà completant un puzle que és incomplet i probablement mai s’arribi a completar del tot. La realitat no la podràs completar mai, per moltes fotos que trobis. Hi ha fotos de nois mig despullats patinant al Parc del Turó de Barcelona, perquè durant la guerra la gent també gaudia, intentava abstreure’s i també somreia. Les seves fotos no són de cap abisme d’arrel romàntic, que és el que es fa avui dia convertint el dolor de l’altre en un pas de Setmana Santa: també són la quotidianitat.

Com va funcionar la creació del documental?

El vam muntar en un any. Va anar bé perquè quan la productora és bona i tothom en té ganes, funciona bé. I els tres directors, el Toni Monné, l’Arnau Gonzàlez Vilalta i jo, tenim tres visions que es complementen perfectament: la del periodista, l’historiador i la del familiar que el va conèixer directament.

Tens altres projectes similars al cap?

És que no tinc aturador…! (riu) Treballo en la dissecció d’un partit de futbol essencial a la història d’Espanya. I ja no puc dir més.

Publicitat
Comentaris
To Top