[Arnau Bonada, economista i president de la Xarxa Onion]
La recent polèmica sobre l’augment de la factura de la llum m’ha recordat una anècdota que vaig viure a França la tardor del 2018. Havíem anat a passar uns dies en família a Narbona per visitar la reserva africana de Sigean i aprofitar per dinar al restaurant Les Grands Buffets, un bufet lliure espectacular en el qual, per un preu molt raonable, tothom té accés il·limitat a tota mena d’exquisideses gastronòmiques.
La nostra escapada francesa va coincidir just amb l’inici del moviment de les armilles grogues. I, casualment, el punt de trobada dels revoltats, a Narbona, va resultar ser just davant de Les Grands Buffets. Així doncs, mentre, a dins, ens atipàvem d’ostres, patés i d’altres viandes selectes, a fora s’acumulava una massa enfurismada. Escollir entre les més de cent varietats de formatges entretant que, a uns centenars de metres, es cremaven contenidors, va ser un contrast digne d’un film de Buñuel.
La resta de dies que vam ser a França, a les televisions dels bars es retransmetien en directe les protestes als Camps Elisis i la gent les celebrava com si fos un gran esdeveniment esportiu. I, als peatges de les autopistes per on passàvem, havien aixecat les barreres i, amb els tiquets no pagats, construïen arbres de nadal dedicats al president Macron. Quan dèiem als armilles grogues que érem catalans, ens aplaudien, ja que tot just feia un any dels fets de l’octubre del 2017. Van ser dies de gran emoció dins d’un caos generalitzat.
La capacitat que tenen els francesos de sentir com a seva la República és envejable. Aquesta identificació els legitima a protestar, de debò, quan consideren que es comet la més mínima injustícia. Nosaltres, en canvi, percebem l’Estat –i l’administració en general– com un ens extern i, en certa manera, imposat. Ens sentim més súbdits que ciutadans. Només així s’explica la nostra tolerància –o resignació– vers la pèrdua de poder adquisitiu, les portes giratòries o la corrupció estructural. Us imagineu com reaccionarien a França, per exemple, davant d’un cas Castor?
De fet, si em permeteu la ironia, Espanya és un país on no s’ha produït el divorci entre política i poder que pregonava el sociòleg Zygmunt Bauman. Aquí el matrimoni segueix apassionat i fructífer. I, la resta, submisos i anar pagant.
