ESPORTS

Ángel Martínez: "Ha estat un goig conèixer un club com el Sabadell, una experiència brutal"

Ángel Martínez ha estat una peça important dins i fora del vestidor els últims quatre anys / Lluís Franco

No va poder fer-ho sobre el terreny de joc com hauria volgut, però Ángel Martínez tenia assumit que el partit a Anduva era l’últim de la seva carrera esportiva. El seu malmès genoll havia dit prou tres mesos abans. Ell va preferir no fer-ho públic i seguir ajudant des del vestidor, com a capità del grup.

Lesionat i amb un descens. Una retirada amarga, no? Està clar que hauria volgut un altre final, però és el que va tocar i l’he d’acceptar així. En el futbol no pots escollir. Les situacions venen com venen. La veritat és que feia setmanes que ho estava paint. Després del partit al camp del Màlaga el dolor era insuportable i les proves van ser devastadores. Ho vaig intentar, vaig tornar a córrer, però en un entrenament vaig petar i la cama va quedar totalment bloquejada. No podia posar en risc la vida del dia a dia.

Un genoll que gairebé ja et retira abans de venir al Sabadell... La meva última etapa al Chesterfield anglès va ser un calvari per la lesió i jo ja pensava en la retirada. Havia passat dues operacions, 18 mesos de recuperació i el dolor persistia. Em truca aquell estiu (2017) el Sabadell per jugar a Segona B i això em motiva per tornar-ho a intentar. Faig un tractament especial per poder alleugerir la inflamació i m’acostumo a conviure amb el dolor. Puc afirmar que en el Sabadell he viscut com un temps ‘extra’ de futbol aquests últims quatre anys. En general ha estat una experiència brutal.

Per què ho dius? Per tot el que hem pogut viure, la màxima intensitat de cada moment, la gran família que hem format al vestidor... Veus que encaixes en el grup, et converteixes en un pilar important, el capità i et toca gestionar situacions. M’he sentit com el líder i això ha estat molt bonic en la meva etapa final com a futbolista.

Molts encara et deuen recordar l’escena del bombo al cap a Olot... Sí, i tant! Conèixer un club com el Sabadell ha estat un goig, amb una afició increïble. Han estat quatre anys d’emocions molt intenses. Aquell desplegament d’Olot en un partit per no baixar a Tercera és inoblidable. Passa a molt pocs clubs una cosa així. Aquell dia el club es jugava moltíssim.

T’expliques com un any després gairebé els mateixos jugadors aconseguiu l’ascens al futbol professional? Doncs vam creure-hi des del principi. Quan estàvem concentrats a Marbella, només ens plantejàvem estar allà tres dies més. I així vam arribar a la final i vam guanyar-la. El que més valoro és la manera com vam pujar, sempre fidels al nostre estil.

Encara es va fer més dur viure el descens des de fora, oi? Jo sabia que ja era el meu últim partit, però em va saber molt greu pels companys d’aquests últims anys, com Josu, Pedro Capó, Aleix, Adri, Edgar... amb els que havíem viscut tota aquesta experiència. S’ho van currar moltíssim i mereixien la permanència. Es va fer molt difícil consolar-los. Ho vam tenir molt a prop i l’equip va lluitar-ho fins a l’últim segon.

En un resum, com definiries la teva carrera? He gaudit a tot arreu. A casa meva, l’Espanyol, debutant a Primera Divisió; al Rayo, en la primera experiència fora, o el Girona i després l’etapa al futbol anglès, sobretot amb el Blackpool. Vam fregar la Premier. Les lesions van ser la meva creu, però en general puc estar content.

T’imagines el futur vinculat al futbol? Ara vull desconnectar i dedicar el temps a la família, però segur que seguiré al món del futbol, com ha estat tota la meva vida. Les xarxes? També hi continuaré. I vull agrair tots els missatges de suport que he rebut de l’afició arlequinada i molta gent.

Publicitat

Subscriu-te gratuïtament al butlletí ‘Bon dia, Sabadell’

Comentaris
To Top