Publicitat
VÍCTOR PATSI

Mascaretes

[Per Víctor Patsi, periodista]

Va ser sentir la notícia i entrar-me unes ganes horribles –per bones– d’anar a fer una volteta per Andorra o El Pertús. Al Principat i a França ja es pot anar pel carrer sense mascareta! No em cal mantega ni formatge de bola. Tampoc sucre ni tabac. L’excusa no seria anar a buscar res de tot això, sinó recuperar la simple i meravellosa sensació de notar l’aire, l’aire! a la carona en un carrer principal.

Cal advertir que un servidor pertany al club dels que no han portat/porten/portaran mai bé això d’anar amb la boca/nas tapats... pel carrer. Res a objectar a fer-ho en espais tancats/transports públics –me’n faig un tip d’agafar els Ferrocarrils Catalans emmascarat i no entro a cap comerç o establiment infringint cap normativa Covid–, però a la via pública ja fa temps que practico el que anomeno eslàlom invisible. Bàsicament consisteix a no trepitjar la Rambla ni el passeig de la Plaça Major. Sempre per carrers menors –menys afluència de caminants– i sempre canviant de vorera per no creuar-te amb la persona que vingui. I si no es pot per excés puntual de vianants, doncs mascareta al canto i vinga, sant tornem-hi amb la tibantor de gomes, el morro reescalfat i les ulleres entelades, què hi farem.

Si fos per l’actual conseller de Salut de la Generalitat ja seríem com els francesos o els andorrans. Assenyat i bon comunicador, Josep Maria Argimon se’n fa un tip de repetir que, afortunadament, i segons les xifres a la baixa assolides pel que fa a la incidència de la pandèmia, ja fa temps que tots podríem passejar amb la cara despullada. La decisió, però, depèn del Ministeri de Sanitat i quan es prengui es farà de forma mancomunada en totes les comunitats. La data, per caure: 26 de juny.

A banda de celebrar el més important de tot, que el pic de la pandèmia queda lluny, s’acabarà amb algunes situacions diàries gairebé còmiques. Adeu, per exemple, a la passarel·la dels emmascarats! Que què és això? Doncs el contrasentit que suposa passar pel costat d’un fotimer de taules al carrer, plenes de clients més aviat enganxadets, fent-la petar amb cerveseta/cafetonet o sense, o sigui la consumició que sigui. Ells, sense mascareta; el vianant ben emmascarat, encara que vagi sol, desfilant per la passarel·la dels emmascarats. Adeu també a la picaresca del geladet, la begudeta o el cigarret tot passejant com a salconduit per fer un parèntesi puntual. Si tot va com s’espera, d’anècdotes i records en quedaran un munt al voltant d’aquest tros de tela blanca per dins, blava per fora, per citar la més majoritària.

El que serà més difícil de regular són les pors de cadascú. Per més que el BOE publiqui que decau l’ús de la mascareta en els espais a l’aire lliure i a la via pública, estic convençut que seguirem veient més d’un morro tapadot. Simplement els caldrà més temps per dissipar fantasmes. Més temps per comprovar que, efectivament, la cosa millora i el soroll al voltant d’aquesta o aquella variant desapareix. Fa no res em vaig creuar amb un noi jove en un corriol de muntanya. Ell sol, jo sol. Ell amb mascareta, jo sense. M’ho va retreure. Sols en un corriol de muntanya! Vaig fer el gest de disculpar-me amb les dues mans i, cadascú va seguir, sol, el seu camí. O la senyora, aquesta gran, amb qui vaig coincidir en una farmàcia de la Rambla (sí, algun cop la trepitjo!). L’única auxiliar que treballava en aquell moment atenia un client. La senyora i jo fèiem cua cadascú sobre una línia groga marcada a terra, a 1,5 metres de distància. Em vaig moure per agafar una cosa de l’expositor lateral. La senyora va saltar com un gat: “No et moguis! Quiet fins que et despatxin!”. Coi de pors...

Publicitat

Subscriu-te gratuïtament al butlletí ‘Bon dia, Sabadell’

Comentaris
To Top