Transitant per la C-16 en direcció nord, havent passat Berga i pels revolts de Cercs, la gent de Sabadell dirigeix la mirada cap a la dreta amb el desig de trobar el pantà ple fins dalt. Aquell embassament assegura l’abastiment d’aigua a casa nostra. El pantà de la Baells, inaugurat l’any 1976, es va haver de construir per subministrar aigua a l’àrea metropolitana i a Sabadell, és clar. Josep Maria Marcet explica a les seves memòries que la portada d’aigües a Sabadell havia estat com una cursa d’obstacles, en la qual cada vegada que es veia el final, la meta s’allunyava de nou, i obligava a agafar aire per seguir corrent.
Durant molts anys va ser un problema endèmic. Si a inici de segle XX la manca d’aigua era un problema, en començar els anys quaranta s’havia agreujat considerablement. L’aigua ha estat històricament un bé fonamental per assegurar la subsistència de les persones i per garantir una activitat econòmica sobre la qual assentar el creixement demogràfic de les societats, un factor determinant, en definitiva, de localització dels nuclis de població.
La Torre de l’Aigua fou una bona solució, però quan es va inaugurar l’any 1922, ja havia quedat petita. Havien passat 11 anys entre veure la necessitat i donar-hi solució. Atenent aquesta lentitud de reacció, es pot entendre que durant els cinc anys de la Segona República poca cosa més es va poder fer. Després de la guerra, la manca d’aigua es va convertir en un problema molt greu. El modest cabal del riu Ripoll i els diferents pous repartits no cobrien les necessitats.
A més, una insistent i llarga sequera agreujava la situació. Era una qüestió a solucionar amb urgència, atès que afectava directament el creixement industrial i social de Sabadell. Entre els anys quaranta i cinquanta, la població va augmentar en més de 10.000 habitants. Però aquell creixement no va anar acompanyat de l’increment de l’abastament d’aigua necessari, el qual en aquella dècada arribà a enregistrar un mínim anual de 65 litres per persona i dia, un dels més baixos que s’han produït i que és un índex de les fortes restriccions d’aigua que patia Sabadell en aquella època.
Eren del tot insuficients els recursos hídrics que aportaven les empreses subministradores: Compañía de Aguas para el Abastecimiento de Sabadell SA (Mina de Terrassa), Sociedad de Propietarios de la Mina de Aguas de Sabadell SA (Mina de Ribatallada) i el Servei Municipal, que disposava de diferents fonts de subministrament. Terrassa i Barcelona, en canvi, no tenien problemes de manca d’aigua. Els terrassencs s’havien espavilat i gràcies a la Mina Pública d’Aigües de Terrassa, inauguraven, el juliol de 1943, la portada d’aigua del Llobregat.
La dècada dels 40 als 50 el consum era de 65 litres per persona i dia. Actualment es pot quadruplicar aquella xifra
Tot i la humiliació que representava, Marcet va demanar auxili a Terrassa, però les canonades que venien d’Abrera no donaven per a les dues ciutats. Per tant, només quedava demanar aigua a Barcelona, que rebia aigua del Besòs i del Llobregat i, en obres, les del Ter. Aquesta solució era la preferida per Marcet que opinava que la capital de Catalunya mai es quedaria sense aigua. L’Ajuntament, el Gremi de Fabricants i altres entitats econòmiques van haver de crear una Comissió d’Estudis perquè cerqués i presentés la solució més viable.
L’ànima de la gestió tècnica d’aquesta comissió fou Antoni Forrellad, el qual redactà, l’any 1946, el projecte: Comisión de estudios del problema del agua para el abastecimiento de Sabadell. El problema del agua en Sabadell. El mateix senyor Forrellad va redactar el projecte definitiu de portada d’aigües del Llobregat des de Barcelona, concretament des de Vallvidrera. Consistia en una canonada de 19 quilòmetres de longitud, que seguint el traçat del tren elèctric dels Ferrocarrils de Catalunya, travessava els termes de Sant Cugat, Cerdanyola i Sant Quirze abans d’arribar a Sabadell.
Constituïda la Compañía de Aguas de Sabadell SA, una societat mixta, amb el 20% del capital públic i el 80% privat, i aprovat definitivament el projecte, l’any 1949 van començar les obres. Va intervenir, també, en la direcció de les obres el jove enginyer sabadellenc Antoni Trallero Alós, que aquell any el senyor Forrellad havia associat a la seva oficina. A la foto destacada, de l’any 1951, es pot veure els membres de la família Camps de Sant Quirze del Vallès, en una visita d’obres informal a la zona, asseguts al damunt de les canonades d’uralita –material que va sorprendre tothom, entesos i profans–.
Canonades disposades sobre el terreny de Sant Quirze abans de ser soterrades. La portada d’aigües a Sabadell es va acabar el 18 d’agost del 1952. Gràcies a aquella instal·lació, Sabadell rebia 7.500 m3 diaris d’aigua, segons el conveni signat amb la Sociedad General de Aguas de Barcelona l’agost del 1949. Assegurava aigua per a tothom i deixava aquells 65 litres per persona i dia com un mal son. Aquella important instal·lació va ser vital per al gran creixement de Sabadell, que entre 1950 i 1975 la seva població va guanyar més de 120.000 habitants.
