“És jove”, arrenca Antoni Dalmases, qui presenta l’acte. “Emprenyadorament jove”. Es refereix als 23 anys de Pol Guasch (1997) i el seu discurs complex i alhora desacomplexat.
Desimboltura juvenil en una persona que té molt a perdre, si alça la veu en sentit contrari al diktat del mainstream català. I ho fa fet: Amb un explosiu pregó de Sant Jordi, davant les principals autoritats de Barcelona. In your face.
Ahir no hi va haver autoritats, a La Llar del Llibre, tot i que la visita potser ho requeria. De l’estació de tren arribava Pol Guasch, qui ha publicat Napalm al cor aquesta primavera. Ha tingut un èxit inusitat i no és precisament lectura fàcil. Avalat pel Premi Anagrama (distinció enverinada?), Napalm al cor prén el relleu als dos poemaris previs de Guasch. “A les entrevistes, sovint, em demanen perque he passat de la poesia a la novel·la, com si ara sí que fes una cosa important i abans no”, relata Guasch.
El periodisme cultural també ha situat Napalm en la categoria de distopies. No era pas la seva intenció. “Mostrar un futur que no sigui massa esperançador, tampoc no vol dir que escriguis una distopia”, matisa. Potser trobaríem una tercera via en la idea de “ficció especulativa”.
Tampoc vol caure de ple en la nostàlgia per un món que no ha existit. “Enyorar allò que realment no s’ha tingut, pot conduir a accions microfeixistes”, planteja. I és que, per enyorar, sempre hem estat més de Feliu Ventura i el seu Enyore un temps que no és vingut encara. I entre la distopia o la nostàlgia, Guasch fa una altra aposta: “Pensar en un present desitjable”.
Pol Guasch i Antoni Dalmases, a la Llar del Llibre / VICTÒRIA ROVIRA
Ho fa en unes pàgines desendreçades (que no vol dir que no pensades). Ho justifica així: “No hi ha ordre temporal ni una resolució final. Perquè volia escriure de la mateixa manera caòtica en la que experimentem la vida”.
Diu que escriure un final tancat li sembla massa ideològic. I Dalmases, qui dinamitza el diàleg, li afegeix: “Estem massa avesats a que en les novel·les ens expliquin què passa”. No serà el cas de Napalm, en el que el final, a més a més, no és mostra en paraules, sinó en una altra mesura. Una veu narradora (desposseïda d’identitat) escriu el seu amant Boris. Dissidència sexual. “Sempre està en una temporalitat equivocada” (com Miss Marte, que viu 30 minuts més tard). Potser sigui convenient demanar-nos no pas on som, sinó quan som.
Guasch tanca un diàleg suggerent i tot d’una es naix una coa de lectors a la cerca d’una dedicatòria al llibre i l’intercanvi d’unes paraules. Una estona més tard, tothom recordarà l’amabilitat amb que l’escriptor se’ls ha adreçat. El seu Sabadell Fan Club el volia convidar a fer una cervesa al Balboa, però no s’atreveixen i li diuen massa tard -via Instagram-, quan Guasch ja és al tren de tornada.
Són les caòtiques maneres de viure aquest darrer vespre de juny. Tal com les experimentem en les lletres escrites i la nostra quotidianitat.
