TONA CODINA

La cuixa forta

[Tona Codina, publicista i consultora de comunicació]

Avui hi ha Cafè amb Gotes de la Xarxa Onion, amb la Marta Pontnou i el títol La pubilla emprenedora neix o es fa?. M’agafa una mena de neura d’arreglar-me una mica, ja que la convidada a la xerrada d’emprenedors és superfashion i ve de gust, dia especial. Em poso el mono xulo de la Txell Miras –per a les ungles vermelles ja no he tingut temps– i cap allà, que no m’ho perdo. Arribes i pam, ja la veus. Closca rapada amb cresta ros platí i mirada entre tímida i contundent, milions de polseres i anells XXL.

Desprèn personalitat a sac i aconsegueix atraure les mirades. Ella també va de la Miras; quan la saludo identifica la coincidència i al meu ego li fa il·lusió. Anem entrant a la sala, hi ha ganes de sentir-la. Si l’has llegit mínimament, ja saps què li preguntaràs. És dijous, són les tres, a fora fa una calor que ho peta tot, ja en són ganes, però amb l’aforament complet, comencem.

Sabem que és l’assessora d’imatge d’Esquerra i, per tant, ara ja al govern, és al costat del poder polític, redefinint-ne l’estètica; sabem que ha presentat un nou llibre, Sexe Ficció. Un manual per a pubilles catalanes del segle XXI, en què recull els articles que ha escrit a Núvol. Déu-n’hi-do la carta de presentació, el personatge promet, però en començar ens diu: “Que comencem què?”, com si no s’ho valgués, escoltar-la. Just llavors, entra un noi cepat i decidit que es presenta com el relacions públiques, oferint-se per si necessitem res. Ella el posa d’exemple: “Mireu aquest: l’actitud! Si fos una dona, no ho hauria dit que és la relacions públiques. En canvi ells no. Ells entren, se la treuen i marcant. Les dones sempre anem amb la síndrome d’impostora d’entrada. Com havent de demanar permís per ser als llocs. Si hagués estat una dona, hauria entrat i ens ho hauria dit sense dir quin càrrec té”. I així, totes les dones que habitem la sala ens hi anem reconeixent i ens mirem de reüll.

La conversa va saltant de tema segons qui dispara, però aquesta idea d’empoderar-nos és, com al llibre, el seu fil invisible. En aquesta línia, d’autoreconèixer-se els mèrits, el recull d’articles l’ha fet descobrir que sí, que escriu bé. Ara ja ho pot dir.

Parlem de com s’ho va fer per treballar amb uns clients que són a la presó. Ens explica que es va haver d’inventar la manera de poder-ho fer, tot i les limitacions, però un cop fet, no deixa passar el relat sense subratllar la feinada que ha fet Carme Forcadell d’empoderament de les preses. I ens sorprèn preguntant-nos: “Sabeu que a les presons de dones s’hi pateixen moltes pneumònies perquè no hi ha assecadors de cabells? Carme Forcadell ha aconseguit que les preses es creguin que tenen dret a reivindicar-los i ara a Wad-Ras, gràcies a ella, cada dona té dret a la seva planxa i al seu assecador”.

Pontnou ens apel·la, a les dones, a reivindicar-nos i a creure’ns amb decisió i fermesa. Com si fos un mantra, ens convida a construir-nos com a “pubilles de cuixa forta”. I ella practica un feminisme fashion d’impacte, que funciona. Sí. Perquè el seu look impressiona i crec que els homes se l’escolten més. Ja va bé. De fet, crec que és la primera vegada en què sento debat feminista i cap home intenta menystenir el discurs. A part, també m’interessa pel que planteja, sobre com una persona pot construir la seva marca a través de la indumentària i com l’ajuda l’actitud en la seva comunicació. Més enllà de la frivolitat de l’entorn de la moda, la Pontnou ens ha fet rumiar.

Acabem. Foto. Sortim. M’avança amb el Tesla cagant llets, i penso que tot i que amb una cresta no m’hi veig, si ens hem de revisar i l’estilisme ens ajuda a guanyar convicció, ens ho mirarem, fot-li.

Comentaris
To Top