Tractant el tema de la conservació, o enderroc, de la Casa Duran, Josep Maria Marcet va anunciar la celebració d’un referèndum per tal de solucionar el conflicte. Era l’any 1957. En les seves memòries explica que va sol·licitar autorització a la Superioritat per celebrar un referèndum, el resultat del qual pogués donar una idea nítida de l’opinió a favor o en contra de la conservació de la Casa Duran. També explica que, en una sessió de la Comissió Municipal Permanent, havia donat estat oficial a l’assumpte, exposant la seva intenció que aquest referèndum tingués totes les garanties de serietat i sinceritat.
La Casa Duran, l’any 1957/ CEDIDA
Abans de celebrar-se, els serveis tècnics municipals elaborarien dos projectes d’urbanització, un tenint en compte la conservació de l’edifici i un altre, la seva supressió. Segurament no creia que aquell assumpte es pogués complicar, però després de rebre una carta signada per l’insigne pintor, i figura molt respectada a Sabadell, Antoni Vila Arrufat, Marcet va entendre que la conservació o desaparició de la Casa Duran no era un tema qualsevol. Era una qüestió que havia entrat de ple en l’actualitat ciutadana.
El respecte i l’exquisit tacte que transpirava aquella carta va sorprendre l’alcalde, encara que va dir que estava plena de sentimentalismes. Amb aquella carta es va adonar, però, que tot l’àmbit cultural de Sabadell estava en contra de l’enderrocament de la Casa Duran. Marcet, com a resposta a la carta i, per demanar l’opinió de la societat sabadellenca, va oferir sotmetre-ho a referèndum.
Aquest oferiment contrastava amb el comportament anterior, perquè el consistori, amb ell al capdavant, havia enderrocat les cases del costat del campanar de Sant Fèlix per allotjar-hi el monument als caiguts; havia enderrocat el quiosc modernista de la plaça del Doctor Robert; havia enderrocat el Pedregar (és veritat que obrir el centre de Sabadell al trànsit rodat ja estava previst en el Pla Parcial del 1928). En cap d’aquestes actuacions s’havia demanat l’opinió dels sabadellencs. En totes elles es va tirar pel dret adduint arguments de modernitat i millora de la circulació.
Sense el Pedregar, que s’havia enderrocat el 1948 i que l’Ajuntament considerava un tap a la zona central de la ciutat, ja es podia dur a terme la prolongació del carrer de la Indústria –que aleshores tenia el nom de Calvo Sotelo– fins al passeig del centre per tal d’unir-lo amb l’estació del tren del Nord. Però per fer-ho possible era necessari l’enderrocament de la Casa Duran. La Casa Duran ja havia estat amenaçada d’enderroc en anteriors ocasions, però encara estava en peu. Aquesta de l’any 1957 semblava la definitiva per a la seva desaparició.
L’alcalde Marcet era partidari de l’enderrocament de la Casa Duran / CEDIDA
Josep Maria Marcet era partidari de l’enderrocament, encara que com a alcalde volia mostrar una posició de neutralitat. En les seves memòries Mi Ciudad y yo, hi ha 12 pàgines dedicades al tema. En elles explica que amb el referèndum o consulta quedaria assegurada la posició majoritària a favor o en contra de la conservació de la Casa Duran. Que ell era partidari de la celebració del referèndum públic per entendre que era la millor manera de resoldre el litigi.
També explica la seva sorpresa en veure que molts dels que s’anomenaven liberals i demòcrates de tota la vida s’oposaven a la celebració d’aquell referèndum perquè consideraven que la “massa” no podia tenir vot ni veu per tot allò que afectava el patrimoni històric ciutadà. I que també temien que la gran munió d’immigració, acabada d’arribar, desconeixent la significació i la importància del cas, hauria pogut influir negativament en el resultat. Encara que aquesta darrera contingència, explicava Marcet, podria tenir fàcil solució limitant l’expressió del vot als sabadellencs nats, o de molt antiga residència a la ciutat i, per tant, bons coneixedors de la qüestió en litigi.
Dels dos projectes que van elaborar els tècnics municipals, el més econòmic era el de l’enrunament, equivalia a un muntant d’uns quatre milions de pessetes. L’altre, el de la conservació, pujava uns vuit milions, justament el doble. Els dos projectes no agradaven ni satisfeien cap de les dues bandes. El consistori es pronunciava a favor de l’enderrocament, el més econòmic, és clar. Un fet va molestar Marcet de forma molt particular. Va ser la celebració d’un col·loqui per tractar el tema organitzat per les Agrupacions Professionals Narcís Giralt.
Una disposició ministerial declarava la Casa Duran monument històric-artístic i va fer innecessari el referèndum
Segons Marcet, més que un colloqui, va ser un judici públic i, evidentment, no hi va participar. Una disposició ministerial, arribada des de Madrid, que declarava la Casa Duran monument històric-artístic i, per tant, edificació protegida, va fer innecessari aquell referèndum anunciat. Han passat molts anys per veure que aquella condició ineludible per obrir el centre de Sabadell en canal, que era l’argument del trànsit, ha quedat en evidència. Avui dia el trànsit rodat no circula per aquella via, ni tan sols ho fa el transport públic i vehicles de serveis.
D’altra banda, el carrer de la Indústria que tanta polseguera va aixecar, per comunicar el seu trànsit amb els del centre, serà convertit, parcialment, en un carrer per a vianants.
