Ciutat

Mapa de les olors perdudes

Farem una passejada pels carrers de Sabadell, però també per la vostra memòria sentimental. És allà on s’amaguen les olors que hem percebut al llarg de la nostra vida

La figuera de la Casa Duran / LLUÍS FRANCO

Si passegeu a prop de la Casa Duran, aquests mesos d’estiu, l’ensumareu immediatament. És la figuera que, fins i tot vora el trànsit de cotxes del carrer de Sant Joan, aconsegueix expulsar la seva flaire i encisar el transeünt. Una olor de resistència en una ciutat amb cada cop menys estímuls olfactius. “Sembla com si els habitants de les ciutats actuals visquéssim en paisatges sensorials insulsos, on l’olfacte s’ha convertit en un sentit gairebé inútil”, apuntava Diana Mata Codesal, membre de l’Observatori d’Antropologia del Conflicte Urbà, en un article anterior. “Les ciutats han viscut processos d’higienització i ara el que tenim són espais desaromatitzats”.

L’olor de la cuina

Ho corrobora l’ambientòleg Manel Cunill, de la Cooperativa Agrària del Vallès. “Hem perdut costums tradicionals, com ara fer menjars més elaborats”, diu Cunill, en referència a l’olla que bull tot el matí i que deixa anar la flaire per la finestra fins al carrer. Sens dubte, la camosa ciutat dels 45 minuts (viure a Sabadell, però treballar a Barcelona) ens comporta preparar tuppers ràpids i on la practicitat pesa més. Més que una valoració, és una constatació.

“També estem abandonant la gastronomia que fa olor, o sigui, fer servir herbes aromàtiques, olis…)”, afegeix. El mercat també ha canviat. “Ara els alimentses conreen a hivernacles i sovint són varietats que brillen més, però que no tenen gust ni fan olor de res”, posa com a exemple. Cunill posa un altre exemple: “La pluja no fa la mateixa olor sobre la terra, sobre l’asfalt o sobre un paviment artificial”. I aquí entrem en el vessant mediambiental. El sempre complicat equilibri entre l’asfalt i el verd.

L’olor dels arbres

I tornem a la figuera de la Casa Duran, de la mà de Joan Carles Sallas, president de l’Adenc: “Els arbres fruiters fan una olor fantàstica. Podrien posar llimoners. O més tarongers, com els de davant l’edifici de Correus. O moreres, que van bé a qualsevol banda. De fet, cal reincorporar-los, perquè són pol·linitzadors. Obren més biodiversitat”. Tanmateix, el mateix Sallas explica per què no passarà. “Donen massa feina de gestió, als serveis municipals. Per això mai trobaràs garrofers ni magraners, a Sabadell. Al final, la lògica de la pràctica municipal tendeix a tenir espais públics urbans sense gaire biodiversitat”, sosté Sallas.

I el resultat és que s’introdueixen arbres tropicals (com al carrer de Sant Cugat), perquè no s’havia de fer res, ni tan sols la poda, perquè les branques cauen soles. O sigui: donen molt poca feina. “La tria dels arbres és de vegades interessada”, vaja.

L’olor dels animals

Altres olors perdudes –en aquest particular mapa que estem cartografiant– van marxar per mor dels canvis socioeconòmics de la societat. L’historiador Josep Alavedra mira enrere: “Abans hi havia dues o tres vaqueries a Sabadell, on anàvem a comprar la llet. I feia olor de vaca i palla. Hi havia cavalls, mentre que ara ja no hi són, tret de les passades de Sant Antoni”. I el tèxtil, és clar. “El Sabadell tèxtil feia olor de la llana dels telers… Les bòbiles feien olor de fang. I la indústria mecànica, d’oli”.

De calefacció de carbó. De goma. Arribats a aquest punt, també cal matisar que no tot passat va ser millor. O que no cal romantitzar-ho per se. “Imagina’t a principis de segle, seria horrorós. Tot fum. Per això, les xemeneies es van fer tan altes, per tal que no ofeguessin els treballadors”.

Publicitat

Els mercats són un dels llocs on trobem més varietat d'olors / LLUÍS FRANCO

La pudor de l’escorxador

També recorda que l’antic escorxador (ubicat a l’actual facultat de la UAB) llançava totes les restes al riu Ripoll, amb la pudor que comportava. El nou escorxador, a la Zona Hermètica (que sacrifica centenars de caps de bestiar al dia) també emana olor. “Fixa’t com aquest tipus d’olors les hem enviat la perifèria, per tal que no molestin en els centres de les ciutats”, remata.

L’olor de la suor

De fet, no tota olor és flaire deliciosa. També pot ser pudor. O una olor que socialment no estigui ben vista. “Per descomptat, hi ha olors criminalitzades, que representa que no estan bé”. Com ara la suor. De fet, si l’espai públic és cada dia més securitari, no hi haurà canalla jugant a pilota. O joves a la cistella de bàsquet. Runners per la ciutat. Deixarem de sentir l’olor de la sudoració. Disciplinament corporal.

L’olor de l’art

La polèmica de les olors també ha estat tractada des de l’art. Com ara la recent intervenció de l’artista Perejaume al Maresme, qui ha daurat un femer. La difusa línia entre el que és agradable i el que és desagradable. És l’artista Joan Ignasi Ros qui porta a col·lació l’acció de Perejaume. Joan Ignasi Ros va néixer a la Mola, on va viure fins als 11 anys. “El camp era el meu pati”. Des d’aquesta experiència vital sosté que, avui dia, sembla que la natura sigui “un plasma”, que només la mirem.

Però l’olor és vital. “Et transporta, té una gran capacitat evocativa. És com la famosa magdalena de Marcel Proust, que el portava a la infantesa. A més, està molt lligat a la pròpia experiència”, explica. “A mi, la farigola em transporta fins a la Mola, com l’olor de boira també”.

La tela de la roba també desperta el nostre olfacte / LLUÍS FRANCO

L’olor de l’arquitectura

El recorregut per les olors també té en l’arquitectura una estació en què aturar-se. Francesc Camps, arquitecte i vocal de la Junta de Barcelona del COAC, explica que l’arquitectura incorpora les olors almenys des de dos vessants: la memòria i la vegetació. “Des de la memòria, en el sentit que està vinculada a l’espai sensorial (tant l’olfacte, com l’oïda i la vista). Vinculem l’espai amb el record, i el record amb l’olor. Per tant, aquell espai arquitectònic que dissenyem amb algun motiu especial estarà vinculat a una olor”.

Així mateix, des de la vegetació, en el sentit que un espai necessita ser de tal manera arquitectònica perquè funcioni. “Com ara els patis dels pobles de costa, els jardins àrabs d’Andalusia amb el gessamí, el llimoner de les cases de Castelló, les eixides de les cases angleses de Sabadell, etc.”.

Publicitat

Subscriu-te gratuïtament al butlletí ‘Bon dia, Sabadell’

Comentaris
To Top