Un 25% dels nens pateix obesitat infantil. I amb el confinament, la malaltia ha augmentat, pel sedentarisme, per l’ansietat –saciada amb menjar– i per canvis de consum. Però és l’evolució dels últims anys, des dels anys vuitanta fins a l’última dècada, el que més preocupa Raquel Corripio, coordinadora de la Unitat d’Endocrinologia Pediàtrica del Taulí i membre de l’Institut de Recerca i Investigació (I3PT) del mateix hospital.
L’obesitat afecta de maneres molt diferents.
És una malaltia heterogènia, que vol dir que no tothom necessita els mateixos tractaments ni hi respondrà igual. És crònica i, fins que no en tinguem una cura, l’haurem de tractar. I és complexa, necessita diferents abordatges.
Un infant que en pateixi haurà de tenir cura tota la vida?
A ningú se li acut que a un pacient hipertens li traiem la medicació un cop té la tensió normal. Per tant, a un pacient amb obesitat no se li hauria de retirar el suport un cop s’ha solucionat. No desapareix espontàniament. Entre els 4 i els 10 anys, la intervenció és més eficaç que amb un adolescent, perquè estem consolidant una sèrie d’hàbits que, si perduren, l’obesitat estarà controlada.
Com es tracta?
Per sota dels 12 anys, els pilars són l’exercici físic i la dieta, a més del suport psicològic. Però des que la mare està embarassada, és importantíssim explicar-li que no ha de guanyar gaire pes, perquè això pot impactar en la criatura. O que l’alletament matern té un efecte petit però molt potent en la protecció de l’obesitat. D’altra banda, des del març del 2021, l’Agència Europea de Medicaments ha aprovat un fàrmac per ajudar la dieta i l’exercici, a partir dels 12 anys.
Raquel Corripio, coordinadora de la Unitat d’Endocrinologia Pediàtrica del Taulí / LLUÍS FRANCO
Quin grau de responsabilitat tenen els pares?
Crec que tenen la responsabilitat directa. Tenim pacients amb una obesitat potencial molt greu, amb una lesió hipotalàmica que els fa tenir gana constantment. I si aquestes famílies aconsegueixen que els fills no tinguin obesitat, vol dir que es pot. Però és una responsabilitat compartida. Parlem d’una malaltia que afecta 110 milions de nens, un de cada cinc. Tant la societat com els pediatres, els professors, els governs o els endocrinòlegs hem de posar mesures per a aquesta malaltia tan prevalent.
Està carregada d’estigma.
Cada vegada més, eduquem els fills en la pluralitat i la diversitat. Però crec que, sovint, el nen amb obesitat no ho percep. Continua patint assetjament a l’escola, tot i no tenir la culpa de la malaltia. Ningú no es posaria amb un nen amb al·lèrgia o amb diabetis. En canvi, tractem un nen amb obesitat com si tingués una manca de voluntat, com si hi hagués una manera fàcil de solucionar-ho. És simplificar molt una malaltia que, repeteixo, és complexa.
Quines mesures poden impulsar els governs?
Hi ha mesures, com la taxa que grava els líquids ensucrats, però és molt petita i la població no ho nota. Cal una taxa com la de l’alcohol o el tabac per als productes que són molt poc saludables. També cal una disposició amable de les ciutats, amb més espais per a les persones i no per als cotxes, per fer esport… I educar, educar i educar els nens, des que són molt petits.
