[Josep Mercadé, periodista]
Els contenidors d’obres plens de runes els associem a activitat econòmica i a signe de prosperitat. Algú que inverteix en un nou habitatge o rehabilita l’existent. Veure un promotor disposat a gastar-se molts diners, donar feina fent una edificació que, teòricament, rejovenirà un carrer de la nostra ciutat hauria de ser motiu d’alegria. Però quan en un contenidor hi veus un munt de rajoles hidràuliques modernistes esmicolades i sense possibilitat de recuperació, la imatge fa mal.
Aquesta és la sensació que he tingut en veure la foto publicada a l’edició de dissabte del diari en què s’alertava de l’enderroc de l’interior de la Casa Casajoana del carrer de la Creueta. Sap greu que anem perdent patrimoni i coincideixo amb la Fundació Bosch i Cardellach que cal més nivell de consciència que reivindiqui el cada vegada més migrat patrimoni arquitectònic de Sabadell.
El cas en qüestió segur que compleix els requisits de la normativa municipal, ja que la protecció, com s’ha dit, només afecta els elements de la façana i l’estructura de l’edifici. Per tant, carta blanca per acabar amb tot l’interior encara que pugui tenir un cert valor històric, ja que es tracta d’un edifici de l’arquitecte Josep Renom.
A Sabadell la normativa sobre la protecció del patrimoni ha estat sempre un tema molt controvertit. Compaginar la conservació (això sí, acompanyada de rehabilitació) amb els interessos de promotors immobiliaris no ha estat fàcil. Però és que a Sabadell, de sempre, la cosa ha anat molt descompensada. D’exemples en podríem trobar un munt. Des d’Els Campos en ple franquisme fins a l’Imperial, i molts despatxos tèxtils testimoni d’un passat que pràcticament està quedant anul·lat.
Sap greu que això passi aquí. Que la renovació de la ciutat es faci perdent una imatge de centre històric que contribueix a la despersonalització de la mateixa ciutat. Com podeu pensar, se’m fa difícil aguantar i no caure en el parany de parlar d’altres ciutats del nostre entorn o més allunyades. Efectivament, el patrimoni històric de Terrassa és molt més interessant que el de Sabadell. I no crec que tingui a veure amb la dita aquella tan suada dels homes de Sabadell i els senyors de Terrassa. Però fa goig veure encara elements molt ben conservats a la ciutat veïna.
El mateix passa en indrets més allunyats com ara Manresa o Igualada, on les empremtes burgesia industrial són prou evidents i permeten gaudir i entendre un passat que a Sabadell resulta més difícil. I si, és veritat, necessitem més consciència sobre el nostre patrimoni.
