El dimarts 27 de juliol del 1909 va ser el dia més conflictiu de la Setmana Tràgica a Sabadell. Aquell dia, després de greus i violents desordres, en va resultar saquejat l’Ajuntament i incendiada l’església de Sant Fèlix.
Després d’un míting, que va tenir lloc a les 10 del matí a la plaça del Vallès, els revoltats es van dirigir a l’Ajuntament. Al carrer de Sant Quirze, quan eren al davant del Gremi de Fabricants, on se celebrava una reunió per tractar la greu situació, van fer intenció d’entrar-hi, però uns trets disparats des de l’església de Sant Fèlix van ferir dues persones. Aquest fet va crispar més els ànims i a crits de “Volem petroli!” es van dirigir a l’Ajuntament. A la plaça de Sant Roc alguna autoritat va voler calmar els ànims, però va ser inútil. Com diu Andreu Castells a Sabadell, Informe de l’Oposició: “La furiosa actitud dels manifestants revoltats no deixava marge a cap intent de reflexió”.
Es van viure moments molt tensos, violents i cruents. El pànic es va estendre. Hi va haver intercanvi de trets d’arma de foc. En van resultar tres persones mortes i diverses de ferides. Després de saquejar l’Ajuntament, “els obrers exacerbats per tanta dialèctica i tanta misèria anaren a posar en pràctica l’ateisme militant”. Les portes de l’església van cedir a la força bruta i l’interior del temple va ser ruixat amb petroli que havien saquejat d’un magatzem del carrer de Sant Quirze. Sant Fèlix va cremar com una teia. Els dies de després es van repetir les accions violentes.
El dissabte 31 de juliol va arribar un tren militar amb forces de cavalleria i artilleria amb ordres de bombardejar la ciutat en cas que fos necessari. L’endemà, l’1 d’agost, dia de la Festa Major –que, naturalment, no es va celebrar–, els militars van pujar Rambla amunt en dos rengles, un per banda, amb els oficials muntats a cavall i amb el revòlver a la mà. Una comissió d’autoritats els va donar la benvinguda. Es posava fi a un greu episodi que havia començat uns dies abans.
L’origen dels esdeveniments havia estat en la crida de reservistes, la majoria catalans, per la guerra de Melilla. Violents desordres van tenir lloc al port de Barcelona quan anaven a ser embarcats els soldats, majoritàriament pertanyents a les classes populars. A això es va unir una vaga general convocada pels anarquistes i els socialistes. Sectors urbans de Barcelona van quedar aïllats mitjançant l’aixecament de barricades i el conflicte es va estendre a altres ciutats. Va acabar derivant en un motí anticlerical, amb l’incendi i saqueig de nombrosos convents.
Sabadell va ser, després de Barcelona, on els successos de la Setmana Tràgica van ser més greus.
El govern conservador d’Antonio Maura va reprimir el conflicte amb duresa i va culpar de promoure els desordres el pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia, encara que no hi havia cap prova seriosa que demostrés que havia tingut relació amb els fets. Després d’un judici ple d’arbitrarietats, va ser declarat culpable i afusellat a Montjuïc el 13 d’octubre del 1909.
Pels que el van fer afusellar, Ferrer i Guàrdia era el cervell de la Setmana Tràgica i, a més, l’inductor de l’atemptat amb bomba contra Alfons XIII per part de Mateu Morral. Però pels seus admiradors, Ferrer i Guàrdia era la Llum, la Veritat i la Vida.
Un sabadellenc, el pedagog anarquista Albà Rosell, aclareix en el seu llibre Vidas trágicas –una publicació en llengua castellana de l’any 1940, editada a Montevideo i signada amb el pseudònim d’Antonio Roca– que Ferrer i Guàrdia no va tenir res a veure en cap de les dues accions per les quals va ser imputat. A Vidas trágicas, Albà Rosell narra la vida de Mateu Morral i de Ferrer i Guàrdia, persones que va conèixer a fons.
Ferrer i Guàrdia es va passar uns mesos a la presó, entre 1906 i 1907, acusat de ser l’inductor de l’atemptat contra Alfons XIII; en el seu llibre, Albà Rosell ho qüestiona seriosament. Pel que fa a la Setmana Tràgica, el fet que Ferrer i Guàrdia fos a Barcelona era casual. Havia arribat d’un llarg viatge per França i Anglaterra.
Albà Rosell acusa directament el president del govern de Madrid, Antonio Maura, el ministre de la Governació, Juan de la Cierva, i el mateix Alfons XIII.
L’Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia estava tancada des del 1906, per tant, no podia representar cap perill, d’aquí que Rosell, que va ser crític amb la forma de ser de Ferrer i Guàrdia, responsabilitzés de la seva mort l’instint venjatiu d’un règim.
L’Escola Moderna, oberta a Barcelona, al carrer de Bailén, al número 56, a partir del 1901, duia a terme un ensenyament inspirat en el lliure pensament, mitjançant la pràctica de la coeducació de sexes i de classes socials, la insistència en la necessitat de la higiene personal i social, el rebuig als exàmens i tot sistema de premis i càstigs, i l’obertura de l’escola a les dinàmiques de la vida social i laboral. Era una revolució comparada amb els models d’ensenyament propis de l’època i procedents dels dogmes religiosos oficials.
Per allunyar-se d’aquells dogmes, a Sabadell des de feia vint anys ja s’impartia l’ensenyament de la Institución Libre de Enseñanza. A més, els mestres sabadellencs van optar per l’escola Integral, l’escola Racional, l’escola Progressiva o l’escola Horaciana de Pau Vila.
