Per Joan Marcet, Professor de Dret Constitucional
Si l’estiu passat eren la mascareta i la distància social el que ens donava certa sensació de seguretat, aquest estiu és la vacunació el que ens aporta aquesta mateixa sensació.
La vacunació progressa adequadament a Espanya, i sembla que es compliran les previsions del Govern, de manera que acabarem l’estiu amb un percentatge superior al considerat fins ara com a necessari per assolir immunitat de grup, el 70% de la població.
Però estem tornant a viure un estiu estrany, diferent, amb restriccions, amb recels. Potser el que cal pensar és que costarà molt tornar a gaudir d’estius tranquils, plàcids, plens de turistes, com els d’abans de l’esclat de la pandèmia. De fet, aquest estiu ja va començar malament, més malament que l’estiu passat.
Si llavors encaràvem l’estiu amb certs temors, però amb l’esperança d’anar esquivant el virus amb mesures preventives, aquest any, quan ens pensàvem que el progrés de la vacunació ens oferia una molt millor perspectiva, la barreja de presència de variants del virus, de precipitacions en la supressió de mesures de restricció i la conducta incívica i, fins i tot, provocadora d’una part de la ciutadania, ens han tornat a posar davant l’evidència que els perills continuen presents.
El virus amb les seves variants continua ben present, tensa novament els centres sanitaris, l’assistència primària i els hospitals, i ens torna a omplir d’incerteses. Els mitjans de comunicació tornen a dedicar força temps i espai a parlar, analitzar i comentar la persistència de la pandèmia i de tots els seus efectes, sanitaris, econòmics i socials.
A finals d’any confiàvem a aconseguir vacunes, en una eficaç distribució i inoculació d’aquestes i a aconseguir com abans millor un alt grau d’immunitat. Avui es posen en dubte algunes d’aquelles previsions. Se’ns diu que per combatre adequadament la pandèmia cal que un alt percentatge de tota la població mundial estigui vacunada, i que només així potser el virus i les seves variants s’aniran afeblint, i el faran mutar cap a una malaltia endèmica com la grip comuna. I per això no només ens cal progressar en la vacunació del primer món, on ens trobem nosaltres, sinó que cal que les vacunes arribin a tota la població mundial. I això ja sembla més difícil, si no una quimera.
S’han fet programes i plans per repartir i fer arribar vacunes a països i llocs difícils. Però s’han fet amb quantitats i recursos escassos. Menys debats sobre la discutible i controvertida sentència del TC sobre el primer estat d’alarma, i més insistència –no només referències de passada– a la necessària i segurament obligada reflexió sobre com aconseguir que la vacunació arribi a tot arreu.
Mentre se’ns informa de la resistència d’una part de la població d’alguns països desenvolupats a posar-se la vacuna, de les campanyes de propaganda d’alguns governs per vèncer aquestes resistències, o de decisions dràstiques d’altres governants per imposar la vacunació, ben poc coneixem del que està passant a la gran majoria de països dits del tercer món, on ni arriben ni es distribueixen ni s’inoculen vacunes.
Podem pensar que si Catalunya i el conjunt d’Espanya i d’Europa arribem, entre finals d’estiu i la tardor, a una immunitat de grup a través de superar els adequats percentatges de vacunació, podrem anar aconseguint un retorn més o menys ràpid a la normalitat. Però en un món tan globalitzat com en el que vivim, només si els nivells de vacunació i de relativa immunització aconsegueixen ser més o menys homogenis podrem començar a pensar en una superació de la pitjor pandèmia que ens ha tocat viure.
Per això el primer món té una gran responsabilitat. Produir, comprar, distribuir i fer arribar les vacunes fins a l’últim racó del món. Només amb la participació de l’OMS, d’organismes d’ajuda sanitària com la Creu Roja o les ONG especialitzades, i amb recursos i voluntat política dels països del primer món es podria avançar en aquest repte. Ens calen més vacunes, però per a tothom.
