Heus aquí una història cent per cent sabadellenca. Protagonitzada essencialment per dones, encara que Sabadell tindria un centre històric com tenen altres ciutats. Però les diferents actuacions urbanístiques que van afectar la part més antiga de la ciutat, la que quedava més propera a l’església de Sant Fèlix i a la Plaça Major, van deixar el centre neuràlgic sense gran part del referent històric. L’actuació més important va ser l’enrunament del Pedregar.
Els arguments principals per enderrocar el Pedregar eren el futur, la modernitat i el trànsit. El batlle Marcet, a Mi Ciudad y yo, explica que, des del punt de vista urbanístic, l’obra cabdal va ser la gran reforma del centre que ofegava literalment tota la circulació central de la Ciutat, constituint un impressionant tap en ple eix capital de la circulació urbana.
La primera fase d’aquesta monumental obra, l’enderroc del vell i vetust Pedregar, va permetre obrir el passeig del General Primo de Rivera, i la segona la creació del modern Passeig de Manresa. Així, empalmades les dues artèries centrals, tot l’eix circulatori Nord-Sud quedava obert al trànsit rodat, facilitant una circulació d’acord a les necessitats.
Explica, també, que tant en el plantejament, com després de l’execució, d’aquestes considerables i beneficioses reformes, havia tingut l’oposició dels clàssics sentimentalismes de sempre, en pla d’esperit de contradicció, tot i que, un cop realitzades les dues obres, tothom s’havia rendit a l’evidència, reconeixent el gran servei que suposaven per a la ciutat.
L’enderrocament del Pedregar no va ser una iniciativa de Marcet, encara que el batlle s’hi va afegir amb molt entusiasme. Ja estava previst en el Pla de l’any 1928 elaborat pels arquitectes Joaquim Manich i Josep Renom.
Ja el segle XIX, entre 1857 i 1909, s’havien fet moltes actuacions al voltant de la Plaça Major, però no pas amb finalitat destructiva, sinó, per corregir i millorar diferents aspectes, com alinear carrers o eliminar diversos entrants i sortints.
Pel que fa a la modificació del centre en el segle XX, ja s’havien fet propostes els anys 1911 i 1916, però va ser el Pla d’Eixampla i Reforma de Sabadell del 1928 el que contemplava crear una via central de comunicació unint la Rambla amb la Via Massagué, eliminant el carrer Manresa, la Plaça Major i el Pedregar. Aleshores hi havia un interès general que ho defensava com una opció de progrés i en contra de l’opinió dels habitants de la zona que no va ser escoltada pels dirigents del Consistori.
Per elaborar el Pla de 1928, es va partir del Pla de 1886 de l’arquitecte Miquel Pascual Tintorer, es van seguir les directrius generals i s’hi van afegir els elements nous. A l’arquitecte Joaquim Manich, gens romàntic, ja li anava bé. Josep Renom, per la seva part, va deixar la seva empremta en aquell Pla potenciant el creixement de Sabadell cap al nord amb les places de la Concòrdia, d’Espanya i el Parc Catalunya. Renom va morir el març de 1931.
Tot i que les peixateries que donaven a la Plaça Major varen ser derruïdes el 1930, després de la construcció del nou mercat, la modificació i enderrocament del centre va començar els anys quaranta. La primera acció, ja durant la postguerra i, per tant, etapa de Joaquim Manich, va ser l’enderrocament, l’any 1942, de les cases que quedaven a tocar del campanar de Sant Fèlix, on hi havia Ca la Menena, per ubicar-hi el monument dels Caiguts, obra del mateix Manich.
Foto aèria de l’any 1927, aproximadament / Autor desconegut – Saba – Abertis
Després, el 1943, l’enrunament del Quiosc Modernista obra de Josep Renom i que aquest sempre havia protegit. Uns anys més tard, el 1948, l’enderrocament del Pedregar. L’any 1960, amb l’actuació al capdamunt de la Plaça Major, enderrocant les cases del carrer de Manresa, es finalitzava l’obertura en canal del centre de Sabadell.
Amb la desaparició del Pedregar va desaparèixer una part important de la història de Sabadell. Josep Costajussà i Oliver, en el seu llibre Sabadell, memòria del meu temps, parla de com era el Pedregar i del que va marxar amb la seva desaparició. Parla de cal vidriaire; de la casa Salvany; de les Teresetes; de la gallinaire; del Joan Castellet; de la sabateria de Lincoln Duran; de la casa Bella; del bacallaner; de l’esparteria; de l’espardenyeria; del celler de Cal Ramon; de Ca la Teresona; del Centre Aragonès o de l’esmolet Pérez.
De les botigues i negocis que en quedar-se sense estatge es van haver d’espavilar per trobar una bona ubicació el més proper possible, com la ferreteria Colomina; la Italiana; la Cotillaire; el camiser Llobet; la ferreteria Obradors o el llibreter Sallarès. També parla dels petits comerciants; dels sastres del Pedregar i de les famílies Monistrol i Trabal.
El maig de 1948 el Pedregar ja no existia pràcticament. L’alcalde Marcet felicitava la Comissió de Foment per la rapidesa de l’enderrocament. Aquell enderrocament havia costat set milions de pessetes, indemnitzacions incloses. La Delegació de Foment estava dirigida pel tinent d’alcalde Miquel Sala Viñals. Per la Festa Major de 1951 es va inaugurar la urbanització del Passeig.
