Publicitat
JOSEP GISBERT

Ni Dinamarca ni Holanda ni res

[Josep Gisbert, periodista]

Fa uns quants anys un sabadellenc va anar, amb la família, a passar uns dies de les vacances d’estiu a Holanda. Per estar-s’hi va triar un hotel a Volendam, ciutat de no gaire més de 20.000 habitants al nord d’Amsterdam. I quina no va ser la seva sorpresa quan en arribar-hi va veure-hi la silueta de les cases -la major part de planta i pis i prou i amb el seu jardí corresponent- perfectament marcada en l’horitzó del blau del cel, sense res que ho destorbés. Què hi havia en aquell paisatge que tant li cridava l’atenció?

El que li cridava l’atenció no era el que hi havia, sinó justament el contrari, el que hi faltava. El que no hi havia era ni un sol cable, ni d’electricitat ni de telèfon ni de qualsevol altre servei imaginable, suspès en l’aire i penjat a les façanes. Tot estava soterrat, absolutament tot, respectant l’harmonia del conjunt de l’entramat urbà.

I quan va demanar informació sobre la qüestió a l’oficina de turisme la resposta va ser simplement, no sense certa estranyesa pel perquè de la pregunta, que el normal era que fos així. Tots els serveis arribaven a totes les llars, sense excepció, amagats per terra, i mai a ningú no li havia passat pel cap que pogués ser d’una altra manera.

Era l’època que a Catalunya el Govern de la Generalitat, encara presidit per Jordi Pujol, aspirava a tenir un país que fos l’Holanda del sud. O com a mínim aquest era el discurs oficial. Després d’haver-se emmirallat en Suècia, llavors tocava comparar-se amb els Països Baixos. I la realitat, llastimosament, és que de semblances n’hi havia ben poques.

A part de la situació del cablejat, que ja en aquells anys embrutava les façanes de totes les ciutats i pobles de Catalunya, i que actualment s’ha convertit en una autèntica plaga -el cas de Sabadell, si més no, és cada dia més escandalós-, Holanda destacava per ser un dels principals països de producció de carn de porc d’Europa, però, a diferència de Catalunya, que també ho era i ho continua sent, no se sentia ni una sola pudor de purins en lloc del país. Aquí, en canvi, molts indrets desprenien una catipén que feia caure d’esquena, i el lamentable és que avui encara és així o pitjor.

Com volia Catalunya ser llavors l’Holanda del sud? O com vol ser ara la Dinamarca del sud, d’acord amb la voluntat expressada pel Govern que encapçala Pere Aragonès i que en el seu moment també havia preconitzat Artur Mas?

Els exemples del cablejat i els purins són només això, exemples, però denoten el tarannà en matèria de conservació del patrimoni o de cura del medi ambient i valen per adonar-se del lluny que està Catalunya dels uns i dels altres i de tots els noms que al llarg d’aquest temps han sortit com a punts de referència, de Flandes a Escòcia, de Lituània a Finlàndia o de Baviera al Quebec.

Hi ha massa diferències de fons com perquè Catalunya estigui a l’alçada de tots plegats, i no perquè la seva gent o el seu teixit social no haguessin estat capaços d’assolir el repte, sinó perquè la voluntat política, malgrat els discursos, mai no ha treballat de veritat en aquesta direcció. I és que la diferència fonamental és que Catalunya és, efectivament, del sud -i pel que sembla no té ganes de deixar de ser-ho-, mentre Holanda, Dinamarca i tots els altres són inequívocament del nord.

Per cert, aquell sabadellenc, tornant d’Holanda, es va aturar a visitar el nucli medieval de la localitat flamenca de Bruges. I quina no va ser la seva sorpresa quan el recepcionista de l’hotel, en veure la documentació que acreditava que procedia de Sabadell, li va recordar amb gran alegria l’eliminatòria de la Copa de Fires disputada feia més de trenta anys entre els equips de futbol de les dues ciutats.

Perquè encara hi hagi algú que posi en dubte que el Centre d’Esports Sabadell porta el nom de la ciutat, com ha fet sempre, arreu del món!

Publicitat

Subscriu-te gratuïtament al butlletí ‘Bon dia, Sabadell’

Comentaris
To Top