Ja fa més de cinquanta anys, en una Espanya sota el règim franquista i en què amb prou feines hi havia carreteres nacionals dignes, es va obrir el primer tram de l’autopista AP-7. Era el 1969 i naixia així un nou corredor viari de pagament entre Barcelona i Granollers. Des d’aleshores, el peatge ha estat el pa de cada dia de molts catalans. Durant dècades, els governs de l’Estat –i també el de Catalunya– han garantit el desplegament d’una de les millors xarxes viàries d’Europa, però ho han aconseguit fent pagar als usuaris: autopistes estatals (AP-7, AP-2) i autonòmiques (C-16, C-32) a les quals cal afegir obres estratègiques sufragades amb el peatge a l’ombra, una espècie d’hipoteca de la Generalitat amb les constructores i que va servir per pagar el desdoblament de l’Eix Transversal i altres autovies recents, com la C-35 entre Maçanet i Platja d’Aro. El proper 1 de setembre s’acaben els peatges de l’AP-7, l’AP-2, la C-32 (Maresme) i la C-33.
Serà una alegria veure les barreres aixecades. Aquestes infraestructures fa dècades que estan amortitzades i ara toca que els usuaris hi puguin viatjar gratuïtament. Tots sufraguem a través dels impostos el bon manteniment de les carreteres i és injust haver-ho de pagar dues vegades. A banda que és injustificable pagar per uns trajectes i per uns altres no. L’últim peatge (la C-16 entre Terrassa-Manresa) acabarà el 2039. Esperem que abans –molt abans– es trobi un nou mecanisme per garantir una bona xarxa viària sense carregar el pes sobre la ciutadania.
