Les rebel·lió de gallines que no volien acabar al brou

Tan sols han passat tres mesos d’ençà que va publicar Sopa de menta amb picarols. I ara torna amb El concert més animal (publicat per La Galera), que a més a més arriba amb la distinció d’haver guanyat el Premi Emili Teixidor.  Concretament, la primera edició. “Jo mateixa l’enceto”, diu una divertida Anna Fité (Sabadell, 1958), així que en el futur quan la gent miri quins han estat els guanyadors anteriors, allà hi seré”.  Fité es mostra contenta i bromista, a parts iguals, sobre el premi. “Clar, entre que vam enviar els textos i el Jurat ha pres la decisió han passat 18 mesos, per culpa de la Covid, que ho ha aturat tot”, explica. “Ni un guionista pervers ho hagués fet millor!”. A més a més li fa especial il·lusió per la figura que dóna nom al premi. “Tinc certa devoció per l’Emili, tant per la seva obra com per la persona”, diu Fité.  Setmana del Llibre El concert més animal està il·lustrat amb les pinzellades de Pedro Simón Ros, qui li ha impregnat d’un cert estil “gamberrete” que Fité veu molt adequat. I ha estat traduït al castellà per Inmaculada Caro. “Amb una traducció molt bonica, a més a més”, afegeix Fité. Ara serà presentat oficialment a la Setmana del Llibre en català, que se celebra al Moll de la Fusta de Barcelona. Concretament el dia 12 de setembre (13.15 h), en un petit espectacle que també comptarà amb la participació del músic sabadellenc Francesc Membrives.   No hi ha dolents S’hi explicarà una història en la que tots els personatges són bons. “No hi ha el clàssic esquema protagonista versus antagonista, que fa moure l’acció”, explica Fité. “Aquí el dolent pots ser tu mateix, que en aquest cas són la teva por, els teus prejudicis…”. Ara bé, sí que hi ha una rebel·lió contra el destí que, aparentment, els obliga a acabar al brou del sopar. Una rebel·lió contra la suposada motxilla que hem de portar sense haver decidit fer-ho.   En aquesta història hi trobarem referències més o menys explícites a altres noveles juvenils, com el clàssic Colmillo Blanco. I també a les Vie en rose d’Edith Piaf. I un secret: al principi hi apareixia Castellar del Vallès, però finalment va suprimir aquesta referència geogràfica.