La història d’una ciutat no és només la dels esdeveniments que hi passen, sinó també de les persones que hi viuen, fins i tot les més petites. D’això en sap bastant Dolors Sans, que ha passat gran part dels seus 72 anys al capdavant del Cau Catau, una de les primeres llars d’infants de Sabadell. Els seus sogres van deixar buida la casa del carrer les Valls quan van marxar a Barcelona, i la llavors estudiant de filologia clàssica va decidir endinsar-se a l’aventura de tenir cura dels petits de la ciutat.
Juntament amb Joaquima Busqué, van obrir l’escola el curs del 1975, i recorda que “al principi fèiem de tot menys cuinar”. Gairebé 46 anys després té clar que va fer bé i ha après molt al capdavant de la llar d’infants: “Tu aprens molt dels nanos, i el primer que has de tenir és calma, poder observar els infants i les altes capacitats que tenen si se’ls deixa aprendre, perquè en són capaços”, explica, i aposta pel guiatge més que per “manar-los amb mentalitat d’adult”; “deixar el nen en pau”, resumeix entre rialles.
/ LLUÍS FRANCO
Reconeix que la seva energia inacabable és potser un dels secrets del seu èxit, ja que “se n’ha de tenir per treballar amb nens”. Amb el temps va canviar els seus estudis per la pedagogia, per anar aplicant el que aprenia al dia a dia del Cau Catau en una època en què la cura dels nens era molt diferent, explica. Tanmateix, des del principi “vam tenir molt bona acollida”, i recorda que al principi “obríem a les 6.30 h, perquè venien moltes infermeres que treballaven al que ara és el Taulí i al Nen Jesús”.
Gràcies a l’aprenentatge que van buscar amb pedagogs italians i danesos, juntament amb l’Escola de Mestres Rosa Sensat, es van anar reciclant sense parar, i potser per això els sabadellencs van seguir confiant en ella i el seu equip. Malgrat tot, confessa que “m’he passat nits sense dormir perquè quan penses en la responsabilitat que tens a sobre, o si algun nen se t’ha fet mal, et treu hores de son”. Però reflexiona que “he sigut molt feliç treballant-hi”, tot i que ja només s’hi apropa per donar-hi un cop de mà, voluntàriament. “Em fa molta il·lusió tenir fills d’exalumnes”, finalitza, com a colofó a una trajectòria d’amor pels petits sabadellencs.
