[Xavier Guerrero, químic i exregidor]
Existeix una figura urbanística molt curiosa anomenada “espai privat d’ús públic”, que sembla que facilita molt la vida a constructors i tècnics municipals (secció urbanisme) a l’hora de parcel·lar els terrenys, però que és un maldecap per a veïns i tècnics municipals (secció manteniment).
Consisteix que l’espai afectat per aquesta figura pertany a algú, per exemple una comunitat de veïns, però hi pot accedir tothom. Sabadell n’és ple: els porxos de la plaça d’Espanya, els carrers de vianants de Sant Julià, tota la plaça de Les Termes, un tram de vorera de la carretera de Prats… A la mateixa vorera que trepitja tothom -per exemple al tram del carrer d’Alemanya on la diferència és molt evident-, hi ha unes rajoles que si es fan malbé, les han de pagar els veïns del bloc de pisos del costat. I unes altres rajoles que si es fan malbé, les paga l’Ajuntament. I de la mateixa manera es reparteixen les responsabilitats legals, si algú cau per culpa d’aquestes rajoles.
Quan es va edificar Can Deu, Vimusa va quedar com a propietària de tots els espais comuns. Això inclou vials, zones d’aparcament i places: plaça de les Acàcies, plaça dels Roures, etc. Aquests espais eren d’ús públic i tothom hi podia accedir, i alhora eren privats perquè pertanyien a Vimusa. Ho saben bé els veïns que, quan fa anys es va fer un arranjament general del barri, varen estar pagant derrames durant molt de temps.
Quan s’anaren envellint i fent malbé aquests espais: rajoles, arbres, clavegueres o enllumenat, els veïns es queixaren a l’Ajuntament. Però l’Ajuntament poc hi podia fer, perquè no eren seus. Qui ho havia de reparar era la seva propietària, Vimusa, que tanmateix va abandonar aquesta tasca a partir del moment que la gestió dels governs socialistes deixà l’empresa arruïnada i, com a conseqüència, aquests espais comuns ràpidament s’anaren degradant.
Per motius de seguretat, l’Ajuntament hi feia intervencions puntuals, mitjançant brigades municipals, però no podia dissenyar un pla de reparació com calia i com es mereixien els veïns, és a dir, incloent el barri en el pla de manteniment general de la ciutat, per exemple el que es llançà al 2018, simplement perquè era il·legal. Sembla un contrasentit, perquè al final Vimusa és una empresa que pertany a l’Ajuntament. El dret públic té aquestes coses.
Els veïns varen estar anys lluitant i es varen reunir infructuosament amb tots els alcaldes i regidors que passaven pel barri. Per a tots tenien preparat un document ple d’imatges d’escales malmeses, escocells buits, forats, tolls d’aigua… Jo encara el conservo.
Després de moltes reunions, sovint poc agradables, i estudiant com es podia resoldre aquest absurd, el govern quadripartit de 2015-2019 va trobar la solució: calia la cessió de tots aquests espais a l’Ajuntament. I així es va fer. Al ple d’Octubre de 2018 es va acordar la cessió gratuïta dels més de 90.000 metres quadrats d’espai privat d’ús públic que posseïa Vimusa a Can Deu.
Malgrat l’acord municipal, el gerent de Vimusa, per sorpresa, es va negar a signar la cessió, i la partida va tornar a la casella de sortida i semblava que havia de quedar-se així indefinidament.
Però ja sabeu com són les veïnes i veïns de Can Deu: al punt de la revolta, tornaren a la càrrega i, gràcies a la bona disposició de la Tinenta d’Alcaldessa actual (bé és cert que poques alternatives li quedaven si no volia una guerra veïnal), aconseguiren finalment, a mitjans de 2021, la cessió.
Ara l’Ajuntament ja no té cap excusa per no intervenir en aquests espais i crec que és de justícia que es faci un pla especial per revertir tants anys d’abandonament.
