Al rodal de Sabadell hi ha una trentena de fonts naturals. La majoria són a la vessant del Ripoll i n’hi ha de molt populars. De nord a sud hi ha, entre d’altres, la Font de Gotelles, la de la Teula, la de Can Moragues, la de Jonqueres, la dels Gitanos, la dels Degotalls o la d’en Quimet. Més allunyada del riu Ripoll queda la de Can Rull. L’aigua d’aquestes fonts és controlada sovint, el Laboratori Municipal de Sabadell analitza periòdicament la seva qualitat qualificant-les amb els criteris de valoració següents: no potable: quan els resultats de les anàlisis no acompleixen els mínims criteris de potabilitat sense garantia sanitària: quan no es pot garantir la potabilitat continuada.
Les fonts naturals formen part del patrimoni ambiental local i cultural, però l’activitat humana ha malmès el seu entorn i la qualitat de les seves aigües.Encara que actualment siguin considerades punts de trobada, les fonts naturals han perdut, amb el pas dels anys, l’esplendor que havien tingut com a llocs d’oci, de gaudir i de diversió per totes les edats.
Els anys quaranta i cinquanta del segle XX, quan no hi havia televisió i l’automòbil encara no havia arribat a la classe treballadora, passar una tarda, o un dia sencer a la font era l’esbargiment més popular per tothom, ja fossin colles, grups de veïns o famílies senceres.
La televisió com a passatemps familiar es va popularitzar a inicis dels seixanta. El primer partit de futbol emès en directe va ser el febrer de 1959, però la programació estable d’un partit setmanal, els diumenges de les vuit de la tarda, va començar passada la meitat dels seixanta. Els automòbils utilitaris van arribar a les economies familiars, pagats amb lletres, a meitat dels seixanta. Vol dir que els dos elements que van individualitzar més la vida familiar: el televisor i el cotxe utilitari, van aparèixer entre mitjans i finals dels seixanta. L’any 1957 es van matricular a Barcelona 25.159 vehicles i el 1967, 72.002, gairebé el triple.
Llavors, la joventut, sense mòbil, sense internet, ni Facebook, ni Instagram, ni WhatsApp, ni Twitter, ni Youtube, ni Google, de forma que ara seria inexplicable, podien passar tota una tarda, de la forma més agradable i divertida, tan sols amb una pilota o amb una corda.
D’altra banda, aquella part de la societat que no tenia l’afició de passar la tarda al cinema o al teatre, els dies que feia bo, sobretot a la primavera i a la tardor, anaven a qualsevol de les fonts del rodal de Sabadell.
Per a les colles d’amics o les famílies senceres, anar a fer una costellada –aleshores no estava prohibit fer foc– una cassola d’arròs o tan sols un berenar de pa amb tomàquet a la font era una forma il·lusionant i gaudida de passar una tarda o un dia de festa. També per fer jocs com el del mocador, el vidu, arrencar cebes, a cuit d’amagar, jugar a pilota o saltar a corda tot cantant el cocherito leré.
Els sabadellencs de la zona oest, com Can Rull, Serra Camaró o Gràcia, solien anar a les fonts de Sant Quirze, i els de la zona sud, a la font de Can Llobateres, del terme de Barberà.
A Sant Quirze hi havia fonts molt populars com les de Can Casablancas, la Taula Rodona (font de les Morisques per la gent de Sant Quirze), Can Vinyals o Can Canals. La foto, de l’any 1957, pertany a un berenar, d’un grup de veïns i amics del barri de Gràcia, a la Taula Rodona, un paratge encantador ja desaparegut. Ombrívol i acollidor. Amb uns plataners altíssims. Al mig hi havia una zona plana, extensa, agradable, pròpia per córrer, jugar, gaudir de l’ambient natural i també, com és de suposar, per berenar o dinar. Semblant al desaparegut Pla de l’Amor de Can Feu.
Com que no hi ha cap membre del sexe femení a la fotografia, es pot assegurar que era un dissabte a la tarda. Segur. Per la senzilla raó que aleshores les dones el dissabte feien això… dissabte.
Es treballaven 48 hores a la setmana. Els dissabtes eren dies laborables, però treballant una estona més cada dia fins divendres, s’havia aconseguit fer festa a la tarda. Els homes només. Perquè a les dones els quedava la feina de casa: rentar i estendre la bogada, treure la pols, netejar els vidres, fregar tots els racons de la casa, de genolls, l’invent de la fregona o mery, va arribar més tard, anar a comprar, tenir cura del galliner (moltes cases tenien gallines i conills) o espolsar les catifes, és a dir, les anomenades feines domèstiques. Els homes no entraven a la cuina ni per esbandir un got. Hi havia excepcions. Poques. El terme masclisme, aleshores no existia.
Usualment el dissabte a la tarda els homes anaven a cal barber, entre setmana s’afaitaven poc i malament i a tarda del dissabte, el barber els deixava el cutis com el culet d’una criatura. Els dissabtes a la tarda les barberies estaven plenes a vessar. Les dones havien d’anar a la perruqueria el diumenge al matí. Les dels barris estaven obertes.
