Quan va començar tot plegat, ara farà un any i mig, alguns pensaven –pensàvem– que la pandèmia ens deixaria quinze dies tancats a casa i poc després, amb sort i encerts, sortiríem de l’embat. Els dies es van fer setmanes, i després mesos.
Primer confinats i després limitats amb l’objectiu de mantenir la salut pública i no col·lapsar el sistema sanitari. La majoria ho vam entendre i compartir. Però ara el context és un altre i les restriccions han esdevingut un llastre per a l’economia i per a les persones. Per a la joventut. Socialment, com podem permetre que un estudiant universitari pràcticament no hagi conegut els seus companys de classe? Per no parlar dels centenars de joves que no s’han pogut independitzar i guanyar el seu petit bocí de llibertat, dels amics que es van deixar de veure, de les parelles que no s’han conegut.
Aquesta pandèmia ha castigat la socialització i ens ha distanciat els uns dels altres. En certa manera, la Covid ens ha deshumanitzat. Aquesta nit reobre l’oci nocturn. La mesura de la Generalitat pot ser vista com un flotador per al sector, o una forma per evitar botellons, però és més que això: serà una manera més de relacionar-se, de compartir, de viure. Així de natural, com fèiem abans.
