Publicitat
Ciutat

Del Teatre de la Vila al Teatre Principal

Pel que fa al Teatre de la Vila es podria dir que a la segona va anar la vençuda. Sí, perquè la primera construcció va durar poc més d’una vintena d’anys. Aquell primer teatre “de debò” de la vila de Sabadell, que s’havia inaugurat l’any 1840, es va haver d’enrunar el 1862, després d’estar quatre anys tancat. El deteriorament era de tal magnitud que costava més restaurar-lo que construir-ne un de nou. En el mateix indret s’hi va construir un nou teatre, que es va inaugurar l’any 1866 i que és el que ha arribat fins als nostres dies.

En els dos casos sempre es parlava del Teatre de la Vila, del Teatre de Sabadell, o del Teatre a seques. Fins al cap d’un temps no va rebre el nom de Teatre Principal. La raó s’ha de buscar en el fet que l’any 1867 es va inaugurar el teatre dels Campos del Recreo, al capdavall de La Rambla, i havia de quedar ben clar quin era el principal teatre de Sabadell. L’any 1879 es va inscriure al Registre de la Propietat amb el nom de Teatre Principal. El teatre Euterpe, que tindria més categoria, es va inaugurar l’any 1893.

Interior del Teatre Principal al carrer Sant Pau. Dècada de 1890 / cedida (Francesc Pulit Tiana/ Ahs)

L’afició pel teatre a Sabadell venia des de molt antic. L’any 1623 ja es feien representacions de tipus religiós en una confraria del carrer Pedregar. El 1750 es feien funcions a la caserna de la plaça de Sant Roc, aprofitant que no hi havia soldats. Durant la Guerra del Francès aquell local va ser destruït i l’any 1814, les funcions es van traslladar a dues cases del carrer del costat de la casa-fàbrica de Pere Turull, carrer que des de llavors és conegut amb el nom de les Comèdies.

Tot i aquest interès de Sabadell pel món de la comèdia i l’art de Talia, no hi havia cap teatre, ni cap local específic per fer-hi teatre. Amb aquesta perspectiva, l’any 1839 una comissió de veïns va demanar a l’alcalde Pere Turull la possibilitat de construcció d’un teatre públic que, a més d’entretenir, tindria la finalitat d’anar “instruint i delectant particularment a la joventut, distraient-la i allunyant-la d’altres diversions i passatemps que podrien ser-los perjudicials”.

Es va constituir una Societat amb la seva Junta directiva, es va aprovar un reglament, es van reunir els duros necessaris, es van demanar els permisos corresponents i es va construir un teatre de 128 pams de llarg, 70 d’ampla i 142 d’alçada, sense comptar la inclinació de la teulada. El lloc triat va ser el camp dels estricadors, situat a la cantonada dels carrers de Sant Pere i de Sant Pau. Per diferents raons els paraires ja no duien els panyos a estricar a aquell indret. Tot va anar molt ràpid, l’any 1840 es va inaugurar el Teatre de la Vila. L’any 1845 va aparèixer el càrrec de censor dramàtic. Una circular del Jefe Superior Político nomenava censor dramàtic el patrici sabadellenc Josep Salvany, que tenia la potestat d’aprovar el contingut de les representacions, a més de: “...poner un especial cuidado en que no se varíe, corte, ni se añada frase ni expresión alguna y menos que tenga alusión a lo político o tienda a vulnerar la sana moral, de cuya falta de cumplimiento le exigiré la más seria responsabilidad”.

Al 1623 ja es feien obres del tipus religiós en una confraria del carrer del Pedregar

Per la seva banda, el director del teatre no podia programar cap peça teatral, comèdia o sainet sense posar-la en coneixement del senyor Josep Salvany. Tot i aquestes mesures, la realitat va ser una altra. Sempre s’hi organitzaven aldarulls, fos per la diferència social i cultural del públic assistent, o per la diferència d’edat. Hi anaven des dels més burgesos fins als més plebeus. Els uns demanaven silenci i els altres tenien ganes de gresca. També hi havia canalla, sorolls, crits, rialles, sarau. Es van redactar unes normes obligatòries de comportament, però de poc van servir. L’any 1851 es va edificar un tercer pis, anomenat el galliner, per tal de separar les classes socials, però lluny de solucionar el problema, encara el va agreujar més.

Amb els anys l’edifici va patir una degradació i un deteriorament prou importants per haver de ser enrunat. Una inspecció de l’arquitecte provincial senyor Francesc Daniel Molina així ho va determinar. El Teatre de la Vila va estar quatre anys tancat i el 1862 va ser enrunat.

Els propietaris del Cercle Sabadellès, fundat el 1856 i veí del teatre enrunat es van interessar per construir un nou teatre. L’autorització va arribar l’abril del 1864. Es va encarregar el projecte al mateix arquitecte Francesc Daniel Molina. L’obra va ser adjudicada al constructor Josep Morella que va presentar, amb 285.700 rals, el pressupost més baix. El nou teatre era un reflex del Gran Teatre del Liceu de Barcelona, inaugurat l’any 1847. Les obres es van acabar el desembre del 1865 i es va inaugurar el 13 d’octubre del 1866. Era una sumptuosa obra que lligava amb el creixement econòmic i social de la vila de Sabadell, que l’any 1877 rebria el títol de ciutat. Amb el pas dels anys, el Teatre Principal viuria tota mena de vicissituds. Hi van influir diversos factors.

Publicitat

Subscriu-te gratuïtament al butlletí ‘Bon dia, Sabadell’

Comentaris
To Top