Durant molts anys la vigilància nocturna de les viles i ciutats anava a càrrec dels vigilants nocturns i dels serenos. Sabem per Marian Burguès que a Sabadell, a finals de segle XIX, hi havia cinc serenos fent aquella feina. Anaven vestits per resistir les inclemències del temps. També duien barretina, capot fins a mitja cama, cinturó amb dues pistoles, el clàssic bastó i llanterna giratòria. Anys més tard ja lluïen gorra plana i fosca amb escut, en senyal d’agents de l’autoritat. Tenien, també, el seu vestit de gala per a les festes, amb sabre i corretja ampla, blanca i lluent com si fos nova de trinca.
Començaven la seva labor a tres quarts de deu del vespre, a l’estiu, i a tres quarts de nou a l’hivern. Acabaven a la matinada. Voltaven pel seu barri cantant les hores i els quarts tot anunciant si estava serè o núvol. Entre les seves funcions també hi havia posar pau a les baralles dels borratxos, usuals a les sortides de les tavernes; avisar el metge en cas de malaltia; anar a buscar la llevadora en els parts nocturns; anar a buscar el sacerdot en cas de mort imminent d’algun veí; perseguir els lladres agafats in fraganti; xiular l’alarma en cas de foc i vetllar per la pau i tranquil·litat de la nit a la vila. També s’oferien a despertar els veïns que els avisaven posant pedres a la porta de casa seva: cinc pedres, a les cinc del matí, per exemple. De vegades, algun brètol canviava les pedres de porta i organitzava un bon sarau matiner.
El diumenge al matí, els serenos passaven a cobrar per les cases. Més que cobrar, passaven a pidolar. Acceptaven la bona voluntat dels veïns. Qui més donava eren els comerciants i els propietaris d’empreses per tal d’agrair-los la seva feina i d’encoratjar-los a vigilar els seus negocis amb molta cura.
Està documentat que els primers serenos daten del segle XVIII, però va ser l’any 1834 que mitjançant un reial decret es va regular la funció dels serenos a les capitals de província. Més tard es va estendre a altres ciutats i viles importants.
Tot i ser una paraula castellana, a Catalunya també se’ls coneixia amb aquest nom. Hi ha dues teories sobre l’origen del nom sereno. La versió popular mantenia que aquell temps el sereno era l’únic individu que voltava pels carrers, a aquelles hores de la nit, sense anar borratxo, i amb els anys aquesta condició donaria nom a la feina.
L’altra versió, més literària, defensa que el nom prové de les frases recitades pels serenos durant la seva feina. Mentre feien la ronda, anunciaven l’hora i el temps: Alabado sea el Señor, es medianoche y sereno. Aquesta darrera condició, que n’allargaven la pronunciació: sereeeeno, sembla que era més habitual que nublado o lloviendo, i, per tant, a força de repetir-la, va donar nom a aquell l’ofici.
Els serenos no venien de cap estament militar, sovint eren empleats o simples vilatans. Com que no tenien concepte total d’autoritat, ni policial, ni militar, sovint se’ls perdia el respecte i aquesta circumstància va originar la famosa frase de “prendre algú pel pito del sereno”. Molts dels malfactors tenien armes robades als serenos.
La feina dels serenos va arribar fins als nostres dies. Amb algunes variacions, com per exemple que ja no cantaven ni l’hora, ni l’estat del temps. A les grans capitals tenien un manyoc de claus dels edificis amb més habitatges per tal de poder obrir els veïns que no duien la seva. Ja tenien un sou, encara que no gaire gran, segurament, per aquest motiu, uns dies abans de Nadal passaven per les cases per felicitar les Pasqües i demanar l’aguinaldo. Era, potser, l’única ocasió en què molts veïns li veien la cara. Oferien una postaleta amb una vistosa imatge i al darrere un tendre vers: “El Sereno, vuestro amigo y constante guardián, de noche se gana el pan de la intemperie al abrigo. Vos, señor, podéis dormir con holgado desenfreno, mientras que el pobre Sereno se desvela por servir”.
El Jesús era el sereno dels anys cinquanta del barri de Gràcia de Sabadell, barri usualment tranquil. La feina més perillosa se li girava alguna nit, al Camí Negre, quan hi havia algun intent de violació per part de desaprensius que empaitaven les dones del torn de la nit. El Jesús va deixar la feina a inicis dels seixanta. Es deia, es comentava, que un diumenge al vespre, abans de començar la seva ronda, passant pel Bar Juventud, va comprovar una travessa i es va posar nerviós. Aquell diumenge, els catorzes es pagaven a un milió i escaig de pessetes. Mai més se’l va veure.
Els cossos de vigilants i serenos van desaparèixer l’any 1974, quan varen ser substituïts per patrulles amb cotxe de la policia municipal.
