[Ricard Mas, historiador de l’art]
L’Atelier Lorenzi de París, fundat el 1871, ofereix reproduccions de màscares mortuòries en guix, resina i pedra.
A www.atelierlorenzi.com/masques trobareu una exquisida selecció de rostres de músics com Beethoven, Chopin, Liszt o Wagner, d’estadistes com Oliver Cromwell, Frederic el gran, Napoleó o Robespierre (que, irònicament, va perdre el cap a la guillotina), i genis com el poeta Verlaine, el filòsof Pascal o el pintor Géricault.
I és que, abans d’inventar-se la fotografia, una manera de recordar algú era fer-li una màscara poc després de traspassar. Avui dia anem carregats de fotos, però si no tinguéssim aquest recurs, oblidaríem els rostres dels nostres estimats en deu, quinze anys.
Els romans feien servir el mot persona per anomenar les màscares que es posaven els actors. D’aquí ve la personalitat, que al·ludeix allò que ens fa únics, diferents dels altres éssers humans.
En el cas de les màscares que ofereix l’Atelier Lorenzi, es tracta de conservar la persona i d’oblidar l’ésser que ja no hi és. La identitat viu dins la memòria. Si no recordes, no ets.
Malauradament, el sistema de la màscara mortuòria té un petit defecte; te la fan quan ets mort i, és clar, no hi fas gaire bona cara. Però hi ha excepcions.
Si us pregunteu quina deu ser la figura més venuda d’aquesta col·lecció d’insignes màscares. Si un rei o tal vegada un artista… Doncs no. Es tracta d’una desconeguda, la Noyée de la Seine.
Es diu d’aquesta jove desconeguda que el seu cos va ser rescatat del riu, a París. Se li va fer una màscara per si algú, més endavant, la podia reconèixer. El dipòsit de cadàvers de ciutat-llum era, aleshores, una macabra sala d’exposicions. La màscara va cridar l’atenció d’algun artista, que en va demanar una còpia.
I aquesta còpia es va fer viral entre els artistes de París. Tant, que si voleu veure una d’aquestes famoses màscares exposada, tan sols heu d’anar al Cau Ferrat de Sitges i hi trobareu, a prop la xemeneia, la que tenia Santiago Rusiñol.
Nombroses escultures modernistes estan inspirades en el rostre de la desconeguda del Sena, també coneguda com “la Gioconda de les màscares mortuòries” pel seu enigmàtic somriure.
Literàriament, hi ha una quinzena de novel·les i obres de teatre inspirades en la seva història. Una generació de
joves alemanyes va modelar
la seva aparença inspirada en la seva imatge, i segons el professor Hans Hesse, de la universitat de Sussex, “la desconeguda va esdevenir l’ideal eròtic de l’època, igual que la Bardot als anys cinquanta”.
La desconeguda ressuscitarà el 1960 d’una manera sorprenent: a Peter Safar i James Elam se’ls va acudir fabricar maniquins per practicar la reanimació cardiopulmonar (RCP). I li van encarregar una nina de mida adulta al fabricant de joguines noruec Asmund Laerdal. Laerdal recordava que a ca l’avi hi havia una màscara d’una jove francesa que havia mort ofegada. Li va semblar una feliç coincidència, i així va néixer Resusci Anne, el maniquí de reanimació cardiopulmonar més abraçat i més besat de la història.
