[Per Josep Gisbert, periodista]
Què ho fa que els convergents de tota la vida actualment se sentin més identificats amb ERC que no amb el PDECat i, per descomptat, que no amb JxCat? Cal suposar que els responsables d’aquestes formacions s’ho deuen haver preguntat –i si no ho han fet, és la demostració de com estan de desconnectats de la realitat–, sobretot perquè els qui ara insisteixen a voler refer un espai sobiranista de centre moderat, reivindicant l’herència de CDC, són, curiosament, els mateixos que no fa gaire van contribuir a esmicolar-la (PDECat, PNC, Convergents, Lliures i companyia).
JxCat n’ha renegat, de CDC, tot i que en part n’és deutor, per molt que no agradi a segons qui. El PDECat, en canvi, n’és l’hereu directe, però no n’ha sabut aprofitar el llegat i, a la pràctica, més aviat sembla que n’hagi estat l’hereu escampa. La seva és, de fet, la història d’un fracàs anunciat. Amb aquest panorama al davant, els convergents de sempre, els de pedra picada, s’han hagut de buscar la vida, ideològicament parlant, i no l’han trobada, òbviament, a JxCat, però tampoc al PDECat, sinó a ERC. No és estrany que noms de tant pes dins de l’antic món de CDC com són Jordi Pujol i Artur Mas ara resulti que se senten més còmodes amb el discurs i l’estratègia d’ERC que no amb els dels qui en teoria són els seus successors.
El possibilisme del missatge d’Oriol Junqueras i de Pere Aragonès des del fiasco de l’1-O ençà dringa bé a les orelles dels qui durant molts anys van tenir a les mans les regnes de Catalunya i els recorda les millors èpoques de la manera de fer convergent: el diàleg, la negociació, el pacte, el peix al cove, la puta i la Ramoneta i l’anar tirant de la rifeta. És a dir, l’autonomisme en la seva essència més pura. La sintonia entre el pensament que Jordi Pujol exposa en el seu darrer llibre –Entre el dolor i l’esperança, en format d’entrevista amb el periodista Vicenç Villatoro– i el que mostra ERC en els últims temps és total, un i altre convergeixen clarament. Però no tan sols això, qui va ser el pare de CDC no s’ha estat de comentar entre els qui encara el freqüenten que com a nacionalista català es troba bé amb el que diu Pere Aragonès, se sent de gust amb el que fa ERC, i, en conseqüència, ja li va bé que ara sigui el partit que té el paper preponderant dins el món del catalanisme. Tant que potser l’ha votat i tot.
El mateix Artur Mas ha admès també públicament –en unes declaracions fetes a començament d’octubre a Ràdio4 que van passar massa desapercebudes– que el discurs de Pere Aragonès “és més realista que aleshores” –quan entre el 2012 i el 2015 Oriol Junqueras li feia guitza com a soci del Govern des del Parlament– i que, com a discurs del diàleg i la moderació, hi congenia més que no amb el de la confrontació de Carles Puigdemont. Vol dir tot plegat que de cop i volta Jordi Pujol i Artur Mas s’han fet d’ERC? Més aviat sembla que vol dir que ERC s’ha convertit, salvant totes les distàncies, en la CDC dels nous temps, el partit abans nacionalista i ara sobiranista –el nom per al cas és el mateix– que es dedica a administrar tan bé com sap l’autonomia de Catalunya i a obtenir tants rèdits com pot per al seu autogovern, en estat de gràcia i de conflicte permanents alhora amb el Govern espanyol de torn, i amb un doble llenguatge segons si es dirigeix al públic d’aquí o al d’allà.
Jordi Pujol no va continuar al PDECat quan es va refundar CDC. Artur Mas en va ser el principal impulsor i encara n’és militant, però només de base. Potser el que passa és que ara molts s’adonen que va ser un greu error prescindir d’una marca d’èxit com ho era, malgrat tot, CDC i, el que és pitjor, que ja han fet tard per arreglar-ho.
