Publicitat
MANEL LARROSA

Kapital Borrell

[Per Manel Larrosa, arquitecte urbanista]

Des de l’alcaldia s’ha reconegut que la ciutat té un deute amb la memòria d’Alfons Borrell, cosa que la mateixa família ha fet bé de negar. No hi ha deute, el que hi ha és renúncia. París, Barcelona i Màlaga aprofiten el pas de Pablo Picasso per elles per capitalitzar-se culturalment (kapital amb K econòmica, rotunda). Aquestes ciutats ens recorden Picasso? Més aviat l’exploten! I fan bé, construeixen capitalitat cultural, plenitud de ciutat, a partir d’un gran artista. No hi ha discurs de ciutat potent sense cultura. I no pot ser superficial, perquè ha de ser una identitat sòlida.

Tots els dubtes, o més aviat la negativa directa a construir el porxo, o atri de vidres de colors, una escultura aèria al passeig de la Plaça Major de l’Alfons Borrell no expressen sinó la manca de voluntat d’acumular capital cultural en la consciència de la ciutat. Es prefereix ciutat descapitalitzada a ciutat dotada i això, en la societat actual, és decidir ser de tercera divisió. És por intel·lectual, perquè la lliga de les ciutats competeix amb un fons cultural que no és vernís, sinó substància. Es busca una solució simple, per això quedarien tranquils fent el porxo a qualsevol altre lloc en el qual fos un simple trasto sense sentit de context: es prefereix fracassar que assolir un èxit amb rigor.

Tot plegat succeeix en la perspectiva de Ciutat Capital de la Cultura Catalana 2024, la qual cosa esdevé una molt pobra ambició. Un any que serà després de les eleccions municipals i, per tant, sense cap risc electoral. Però ni així. Quan, més que un risc, seria una inversió en prestigi i hegemonia cultural i política. En fi, amén. Abans compraran un bodegó barat que admetre el llegat Borrell en plenitud, sense regateig.

La manca de voluntat de capitalització de la ciutat amb Borrell és la punta que ignora tot el capital d’artistes plàstics de la ciutat, els quals haurien de formar part de l’actiu de Sabadell, tant endins com en projecció enfora. Aquest és un dels dos peus forts de la ciutat, perquè l’altra és música i les arts escèniques (i òpera que és ambdues). La ciutat compta amb alguna acció d’artistes plàstics: un monòlit de Benet Ferrer, descurat i rovellant-se al passeig del Comerç, un Brossa i un Marquès al Parc… i poca cosa més. Tota alcaldia que en 4 anys no aporta una sola obra d’art a la ciutat mereix un suspès. Però, avui dia, encara ven políticament més un paviment o un edifici que una obra d’art, quan l’art hi podria ser present a tota urbanització i a tot equipament. No és inversió al marge, no és luxe postís, hauria de ser el caràcter de la pròpia inversió, de tot nou gest inversor.

I resulta que la ciutat compta amb una institució que podria mirar l’art en termes de futur, no només de passat: el Museu d’Art, però segueix buida d’ambició de volada.

Mentrestant, la família d’Alfons Borrell ha fet la feina i una part de l’estudi del pintor esdevindrà un espai de col·lecció i memòria. Ara només cal que la ciutat, o sigui amb l’ajuntament al cap, capitalitzi el potencial d’un pintor que dia que passa creix com a referent en l’art del país.

No existeix l’oblit, existeix la negació. No hi ha pedagogia cívica, perquè preval el paternalisme d’un malmès sentit popular. Es prefereix la publicitat, o la simple propaganda de ciutat, a un màrqueting de producte solvent. Quan trigarem a descobrir que Alfons Borrell és un magnífic contingut de màrqueting per a Sabadell?

Publicitat
Comentaris
To Top