[Per Jordi Serrano, historiador i rector de la UPEC]
Rebuscant fotos a l’Arxiu Històric de Sabadell vaig trobar-ne una que no tenia res a veure amb el que buscava i la vaig guardar en un arxiu. Anys després la recupero. Es tracta del primer míting del PSC a la ciutat al pavelló d’esports de Sant Oleguer. L’estrella era Joan Raventós.
Eren aquells dies en què anàvem a veure els líders de tots els partits, jo que era del PSUC, vaig ser-hi, com també vaig ser en el primer míting de Jordi Pujol al teatre municipal de La Faràndula. Podria haver-ho oblidat, però la vida és com és. En aquell míting va donar les gràcies a dos militats del PSUC detinguts per demanar l’alliberament del que després va ser president de la Generalitat.
Bé, a la foto es veu una pancarta enorme feta a mà on es llegien aquests noms: Abdó Terradas, Roca Farreras, Narcís Monturiol, Salvador Seguí, Gabriel Alomar, Andreu Nin, Ramon Fuster, Joan Comorera, Martí i Julià, Francesc Layret, Rafael Campalans, Serra i Moret, Josep Rovira i Jaume Viladoms.
Ostres, són tots els noms dels meus referents ara, m’hi falta Francesc Pi i Margall i, és clar, no hi ha dones com Teresa Mañé, Teresa Claramunt, Ángeles López de Ayala, Dolors Aleu, Clotilde Cerdà, Àurea Rosa Clavé. Frederica Montseny, Amàlia Domingo, Amparo Poch, Natividad Yarza, Mercè Comaposada, Fidela Renom, Mercè Núñez Targa, Dolors Piera, Teresa Pàmies, Neus Català, Tomasa Cuevas, Josefa Ramos, Maria Salvo, per exemple.
Però han calgut 40 anys per recuperar-los. Bé, però no fem presentisme. La vida és com és. Per què si algú sabia aquesta llarga tradició brillant de la història de Catalunya no la va continuar? De fet, tots aquests noms són totalment desconeguts per la ciutadania. La raó fonamental és que quan vam veure qui eren, es van esgarrifar. Tots eren republicans! L’esquerra PSC i PSUC no només van acceptar una constitució de monarquia parlamentària (realment molt poc parlamentària en termes de monarquies parlamentàries europees), la correlació de forces no permetia altra cosa, sinó que van abandonar l’horitzó republicà. Però a més van descobrir que tots ells eren una cosa pitjor: eren anticlericals! I la transversal montserratina que travessava tots els partits inclosos els d’extrema esquerra els hi va fer por reivindicar-los. Eren més moderns els del segle XIX que no pas els dels anys setanta del segle XIX. Ara una part de l’esquerra més radical també ho ha oblidat i ara critiquen l’església catòlica però no la musulmana i, de fet, acusarien Bertrand Russel i el seu llibre Porque no soy cristiano de catolicofòbic. No saben que gràcies als anticlericals hi ha llibertat religiosa a Catalunya. De fet, els aliats dels protestants en la història de Catalunya han estat els anticlericals.
A Barcelona i Palma s’estan fent unes jornades, El moment Alomar, organitzades per la revista digital Sobiranies extraordinàries. Unes jornades que s’haurien d’haver organitzat l’any 1977. En aquestes jornades, Roc Solà deia que els clàssics ens pregunten si estem vius o no. Jo diria: per fi els clàssics han estat llegits per uns joves que, per fi, els entenen i que s’hi emocionen en comptes d’esgarrifar-se. Ha calgut que siguin minoria en la societat les generacions de la por i que els joves comencin a parlar el mateix llenguatge que els nostres clàssics de l’esquerra. Una gran esperança.
